La pel·lícula ja avisa des del principi: no es tracta de la història de Los Planetas. Isaki Lacuesta ha trobat un mètode propi i original que impregna el seu cine d’un verisme que va més enllà del pur realisme. Tant a Entre dos Aguas (2018), com a Un año, una noche (2022) i ara, a Segundo Premio, la manera més simple d’explicar la història, narrant els fets de forma cronològica, no és el seu objectiu. El seu llenguatge cinematogràfic el que busca és trobar les emocions correctes més que els fets concrets que ocorren; estem parlant de poesia visual.
Segundo Premio es centra en el període en el qual Los Planetes van començar a treballar en el que seria el seu tercer disc: «Tres semanas en el motor de un autobús». Com ja he dit, la intenció del film no és informatiu ni voyeurístic, sinó que, a través de situacions que semblen prou creïbles, s’intenta trobar el sentiment, la inspiració, que va donar fruit a la seva obra d’art. Per tant, és debades preguntar-se fins quin punt qualsevol escena de la pel·lícula és prou fidedigna al que passà en realitat, ja que la intenció és trobar una intimitat amb els protagonistes que sigui prou clarivident per a mostrar el seu interior.
Amb una imatge pulcra però juganera i un so molt realista —les escenes musicals estan gravades en directe—, la pel·lícula es compon a partir d’escenes que configuren i expliquen l’estat en el qual es trobaven Jota i companyia. Música, drogues i amistat, són els pals fonamentals dels quals es parlen, i apareixen representats amb una gràcia i imaginació molt encertades. Aquests elements, a més a més, estan correlacionats. La música que fan s’entén a través dels viatges que tenen, dels llocs que visiten i de les peripècies que pateixen i, entre tot això, el far de Lorca, granadí com tots ells i amb una ambició, igualment, desmesurada.
Fet i fet, estem parlant d’una proposta que pretén anar més enllà que la multitud de biopics de grups i artistes que últimament s’han produït i que, amb un pressupost molt menor, ho aconsegueix amb escreix. Un nou encert d’Isaki Lacuesta es miri des d’on es miri, i una experiència cinematogràfica que perdurarà en la memòria de l’espectador. Per acabar, crec que com peça artística el film ja funciona per si sol, però és evident que es tracta d’una carta d’amor a Los Planetas, així que si t’agrada la seva música, molt millor.
