A aquestes alçades, és estrany que em segueixin demanant que faci això. Sincerament, és del tot improbable que em posi a explicar què m’ha semblat una pel·lícula que tracta sobre el càncer. Una dona es posa en contacte amb una amiga seva després que una altra amiga li digui que té càncer i està fatal. Metàstasi absoluta. Un sant drama. L’amiga que té càncer li demana a l’amiga que no té càncer que l’acompanyi a morir en una cabanya enmig del bosc, súper idíl·lic tot plegat. És veritat que tota la cinta presenta tots els elements que els americans reconeixen en el cinema d’Almodóvar: estètiques ben kitsch, actrius de bandera i patiment humà. Tots excepte l’humor. Perquè si hi ha una cosa que no agrada als americans és l’humor d’Almodóvar. Només Tarantino l’entén, però cada vegada que en parla se’l tracta com a un follet pervertit amb els narius plens de cocaïna. Solució? No hi ha humor que els americans puguin palpar. És més, ni tan sols a Tarantino se li acudiria.

La habitación de al lado, el nou film d’Almodóvar. Aquesta vegada, el director es vesteix de dol al pur estil Hollywood, amb Julianne Moore i Tilda Swinton com a protagonistes.

M’encantaria dir-vos com acaba, però em sembla que ja ho he fet. METÀSTASI ABSOLUTA.

El que sí m’agradaria fer és donar un seguit de punts a favor pels quals La habitación de al lado ha estat molt més aclamada que Le dernier souffle, de Costas-Gavras, una pel·lícula que s’ha estrenat el mateix any i que explica de forma magistral com un filòsof que creu que té un càncer s’endinsa en el món de la medicina pal·liativa i la mort assistida, i que obre un debat sobre què significa la mort per la gent, com la vivim els qui la patim d’esquitllada i quins són els punts més febles d’un sistema sanitari obsessionat amb la medicina curativa. La temàtica és la mateixa, però les pel·lícules difereixen molt en estil i narrativa. Potser l’únic gran error de la pel·lícula de Costas-Gavras, en aquest cas, és que la sinòpsi sona ultrapedant (spòiler, la pel·lícula està feta perquè gent com tu i com jo la pugui entendre, tranquils que ningú fa reflexions lacanianes).

PUNTS A FAVOR DE LA HABITACIÓN DE AL LADO SEGONS LA CRÍTICA GLOBAL

  • El director de La habitación de al lado és Almodóvar i no Costas-Gavras.
  • Costas-Gavras no és el director de La habitación de al lado i Almodóvar sí.
  • Almodóvar posa coses de color vermell sobre fons verds i queda guapíssim.
  • Parla del càncer sense criticar el sistema sanitari (ni tan sols l’americà).
  • La Julianne Moore i la Tilda Swinton tenen cares diferents, per tant ningú es confón.
  • La pel·lícula està en anglès, l’idioma que Hollywood entén millor.
  • No hi ha girs de guió estranys, fins i tot els trumpistes la poden entendre.

Al meu parer, no és una mala pel·lícula, però, igual que amb Extraña forma de vida, amb mitja hora n’hi havia prou. Els que alaben La habitación de al lado, són els mateixos que alaben Shakespeare in Love, fixeu-vos-hi. No és que hi estigui en contra, però, si us he de ser sincer, no m’agrada que una campanya de màrqueting dicti quan he de plorar.

 

AnteriorLa convivència entre mòbils i llibres
Següent‘Dune’ de Frank Herbert
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.