En quin món comunicatiu vivim en el que portem de segle XXI? Surts al carrer i molta, moltíssima gent està absorbida pel seu mòbil; em sembla que hi ha més gent que se’l mira mentre camina que no pas qui es belluga sense aquest estri que ens xucla l’atenció de manera radical. Quin és el secret perquè el mòbil sigui tan poderós i absorbent? Jo mateix, com molta gent, l’hi dedico temps amb les aplicacions més conegudes, com Whatsapp o Instagram, però no tot el meu temps. I tot plegat m’obliga a afirmar que els mòbils són una plaga, els veus a tot arreu, dominant la ciutadania com en una distopia futurista; però el fet és que ja és una distopia real. És una addicció, consumeix els seus propietaris, els crea dependència. Per què? Perquè et muntes la teva pel·lícula, el teu entreteniment. En canvi, quanta gent veieu al carrer duent llibres? El que és sorprenent és que una persona que porti llibres no és habitual i pot estranyar mentre que veure algú remenant el seu mòbil ens sembla del tot normal. Quan normalitzem una realitat s’acaba l’esperit crític sobre aquesta realitat i ens situem en un paradigma de cognició nou, per molt o poc que ens agradi. A mi no m’agrada una societat que es passeja com zombis que s’alimenten d’unes aplicacions que ens roben el temps mental i provoquen una forma contemporània d’analfabetisme. Cada cop més, estem creant ciutadans desconnectats de l’entorn urbà o rural i que només (o sobretot) creuen en les seves pantalles. I això per què? Doncs perquè els fa sentir bé, són fàcils d’utilitzar, i els llibres semblen coses complicades i antigues que t’obliguen a esprémer el cervell sense el plaer immediat dels mòbils, els quals et donen una recompensa que no es fa esperar, que tens de seguida. Perquè amb els mòbils pots fer moltíssimes coses, i totes són del teu gust i l’aprenentatge és còmode, no has de pensar gaire i t’ajuden a… A què? Quin és el secret? Potser no és altre que el joc. Fem servir els mòbils per jugar. Ni per aprendre, ni per crear un sentit crític, ni per ser persones amb un atractiu intel·lectual; no, res de tot això. Simplement es vol jugar amb aparells que et fan sentir connectat amb gent que (creus) tenen els teus gustos, són com tu, mentre que la gent que passa pel carrer o freqüenten altres llocs públics són desconeguts. Però aquí hi ha una de les trampes dels mòbils, i de la tecnologia comunicativa actual; és a dir: creure que coneixes (totes) les persones que omplen les teves xarxes socials; creus que són els teus amics, o fins i tot més que això, però s’ha de vigilar. El perill no és només patir un accident al carrer o a casa per despistar-te amb el mòbil, sinó que l’hi regales la teva personalitat (i també als amics digitals) sense adonar-te’n; sense límits, sense precaucions, sense separar el gra de la palla, i em temo que de gra n’hi ha molt menys que de palla. Quina és una de les funcions de formar-se amb uns estudis? Aprendre a destriar el que té valor del que no en té cap. El mòbil destria per tu, te’n tornes esclau, fins i tot quan el fas servir per trucar còmodament. El perill no és que truquis algú i que parleu del que vulgueu i tant com vulgueu: el perill és que et tornis idiota, més idiota o totalment idiota entregant el teu temps complet a aquest objecte gens innocent. Però no ens equivoquem: el mòbil no és el culpable de que la gent no llegeixi un bon llibre, el problema és que et dona una recompensa immediata, un plaer instantani i el llibre és més progressiu. Per a què esforçar-se a llegir si és més divertit penjar contingut audiovisual sense contenció, qualsevol tonteria que se t’acudeixi? Per què, per exemple, hauria de llegir poesia si no l’entenc? Hom dirà que a classe de llengua i literatura s’avorria. Amb el mòbil no, de cap manera. Amb el mòbil no t’avorreixes perquè pots fer el que et vingui de gust, sense gaire esforç, i a més a més amb una quantitat de seguidors que es multipliquen per milers, potser fins i tot per milions, que no pas els pocs amics lletraferits. És inútil intentar convèncer de les virtuts literàries a qui ja està convençut de la seva inutilitat. Potser el més escandalós, si més no des del meu punt de vista, és que qui està enganxat al mòbil no és gent beneita sinó intel·ligent; de fet hi ha persones molt intel·ligents que arriben a guanyar-se bé la vida amb totes les possibilitats actuals d’Internet, i això no és pas negatiu. No em queixo de que no es llegeixin llibres perquè prefereixis les xarxes socials; el que sí és alarmant és l’aversió als llibres, veure’ls com una nosa per a una colla marginal de lletraferits. Però els lletraferits tampoc són idiotes. Saben que poden atreure nous lectors amb les xarxes socials i rescatar alguns addictes amb les eines d’aquestes. Tanmateix crec que el mòbil seguirà estenent-se però no eliminarà el llibre. Conviuran (de fet ja conviuen), amb més adeptes als mòbils que a la lectura de llibres, però conviuran perquè no desapareixeran els lectors; fins i tot és possible, i diria que probable, que dialoguin en la literatura del futur. Ara mateix els mòbils tenen una presència que els llibres no poden ni somiar i dic que són una plaga perquè ens entretenen però no ens instrueixen; i tanmateix el llibre també s’ha de guanyar els lectors, i això s’aconsegueix, o s’aconseguirà, si els escriptors i les escriptores entenen com és la societat actual i què pot interessar escriure per a la gent a qui encara agrada llegir, per conservar l’hàbit lector. Cada època fa la seva literatura, i crec que els mòbils no es podran ignorar en les obres ambientades en el món d’avui. El seu èxit comunicatiu en la ciutadania és indiscutible; el repte, doncs, és fer-lo servir bé, ja que és un element inseparable de la nostra realitat històrica.
Imatge de Freepik
