«Life should not be a journey to the grave with the intention of arriving safely in a pretty and well preserved body, but rather to skid in broadside in a cloud of smoke, thoroughly used up, totally worn out, and loudly proclaiming “Wow! What a Ride!».
—Hunter S. Thompson
(The Proud Highway: Saga of a Desperate Southern Gentleman, 1955-1967)
Des que vaig veure el que vaig veure, no he tornat a ser el mateix. Els records s’han tornat clars i en David se n’ha anat per sempre. L’únic que en queda és un cadàver esbudellat i sense ulls. Recordo el moment precís en què va succeir. Després d’aquell dia, tant la Irene com en David van desaparèixer. El mateix que havia passat amb en Ramon Muns. Els dies s’estiren com xiclets i tot se’m fa bola. Anar al cinema s’ha convertit en una teràpia, l’única via d’escapament possible davant d’aquest camí sense sortida. A la pantalla hi he vist la mort i l’únic que necessito ara és veure-hi la vida. Ressuscitar. L’últim alè d’un malalt terminal que necessita ser escoltat, per molt que ens costi comprendre el que diu. Durant tots aquests anys he intentat donar-li el millor final possible, un pal·liatiu pòstum, intentar que el seu record fos alguna cosa més que carn picada. Necessitava que tot tingués un sentit. La Irene m’ho ha arravatat tot, però no em veig amb cor d’anar-la a buscar. Aquesta no és la seva història. Ni tan sols és la meva o la d’en David. És la història de tots aquells que vivim sabent que la mort s’acosta, sabent que el final de la vida també forma part de la vida. Ja sigui un breu instant o anys de patiment. Aquest món no necessita més sang i és potser per això que no aconsegueixo moure’m de la butaca.
En algun punt, el meu cervell s’atura:
El procés d’elaboració del Casu marzu comença amb un formatge de base, el Pecorino Sardo, un formatge de llet de cabra tradicional de Sardenya. Aquest formatge, en la seva etapa inicial, segueix un procés de curació convencional. No obstant això, a partir d’un cert punt, es deixa a l’aire lliure, permetent l’entrada de les mosques del formatge, que posen els seus ous a la superfície.
Les larves consumeixen el formatge mentre excreten substàncies que acceleren la fermentació i degraden les proteïnes, fent que el formatge es torni suau, gairebé líquid. Aquest procés de descomposició és fonamental. Sense aquesta fase, el formatge no adquireix el seu sabor i textura únics.
Després de la mort, el renaixement. La decadència com a part inherent del procés vital. És importantíssim menjar-se’n els cucs. Són la clau de tot plegat.
Així que obro la boca. Els cucs travessen la pantalla i me’ls empasso.
Bagger Drama. Le dernier souffle. Hard Truths.
Enganys, mort, ira, depressió i acceptació.
Com més menjo, més n’apareixen.
The Last Showgirl. Escape. El hoyo 2.
Només la decadència té sentit. Ni l’absurd ni el canibalisme formen part de mi. La decadència d’aquest món premia els perdedors. Tots aquells qui, en algun moment, han estat castigats per l’èxit. La Pamela Anderson és la nostra messies; Mario Casas només un fals profeta. Ella és qui ens ofereix l’últim cuc en una safata de plata plena de diamants. A mida que ens l’acosta, sentim la seva veu, la veu de l’últim cuc que ens empassarem abans de veure la llum definitiva. I la veu és clara: «Peeeeeeedro!».
Amistat i metàstasi. A mida que el dolor de l’un creix, la pau de l’altre arriba. He de deixar-lo anar. En David està massa cansat per seguir. No importa el que hem sigut perquè no tornarem a ser. Gent enfadada. Gent trista. Consumidors de cafè compulsius. Falsos famosos amants de la cocaïna. Electricistes. Periodistes. Personatges pantagruèlics o excavadores ballarines. Tant li fot. Al final, res importa. El dia que ens arribi l’hora, els cucs ens convertiran en formatge. I, si us he de ser sincer, no crec que hi hagi un final millor.
—Ei, Marc, com ha anat? —La veu d’en Pol em fa tornar de l’infern.
—Que no hi ha en Sergi? —En veure que està sol, hi torno a enfonsar un peu.
—Quin Sergi?
I aleshores sento com l’últim cuc em baixa per la gola. Li dic adeu a en Ramon Muns mentre veig com se’n va volant per la finestra. Sé que per molt que s’acosti al sol, no es cremarà les ales.
—Tant fa. Si hi ets tu ja en tinc prou. —En Pol em contempla estranyat a mida que començo a fer la maleta, però no diu res. Fa que sí amb el cap i comença a endreçar els calçotets. Amistat i metàstasi.
Marxem de la ciutat entre ionquis i borratxos, quan l’albada encara fa pudor de vòmits i pixats. La pluja ens mulla a tots per igual. És ara mateix, entre els crits dels darrers noctàmbuls, quan m’adono que per fi soc lliure.
