Si heu seguit la trajectòria del cineasta francès Jacques Audiard, estareu d’acord amb mi: estem davant d’un dels directors més versàtils dels últims anys. Audiard ha tocat tots els pals de la baralla, però el més difícil és tocar-los bé. No és d’estranyar que en el seu últim treball hagi posat tota la carn a la graella amb una pel·lícula que, en el millor dels casos, hagués pogut ser un autèntic xafastre. En aquest cas, si una cosa ens demostra el director és que no té por de res i que entén el cinema com un llenç en blanc on experimentar i deixar que fins i tot les idees més estrambòtiques prenguin forma i color.
Emilia Pérez n’és una mostra perfecte, on, a través d’una trama d’advocats i narcotraficants mexicans, construeix un musical que no escapa de la crítica social, tocant temes tan complexos i necessaris com la redempció d’un país amb els seus desapareguts pels càrtels de la droga o la transsexualitat. Sí, la formula és d’allò més excèntrica, però, contra tot pronòstic, el conjunt encaixa a la perfecció i tot plegat flueix de forma senzilla, natural i gens pretensiosa. No espereu grans números musicals, no va per aquí la cosa. Tot i així, la càrrega poètica (i en ocasions èpica) de les seves cançons, et mantenen enganxat a la pantalla mentre, poc a poc, et vas adonant que el que estàs veient és quelcom poc habitual en el cinema actual. I tot a través d’una premissa com la d’un narcotraficant que vol deixar la seva vida enrere i convertir-se en una dona, ja que és el que havia desitjat des de petita.
A Emilia Pérez tot és agosarat i enèrgic, en gran part per culpa d’un equip d’actors encapçalats per Zoe Saldana, el gran descobriment de Karla Sofia Gascón i Selena Gomez, brillants totes en cada un dels seus rols. Una empresa complicada tractant-se d’una pel·lícula que no circula pels camins més habituals als que estem acostumats.
Audiard juga amb tots els límits dels gèneres per torbar un equilibri perfecte entre allò lluminós i la vessant més fosca de la trama. Segurament en aquest aspecte radica la grandesa d’aquest projecte. Emilia Perez és dura i fins i tot brutal, però també tendre i esperançadora quan ho ha de ser. Només amb els deu primers minuts inicials, l’espectador ja pot intuir la magnitud del que acabarà veient. Traieu-vos la vena dels ulls i deixeu enrere els perjudicis. Dins del món d’Audiard s’hi val tot, i nosaltres només hem de deixar-nos portar i gaudir de l’espectacle, un espectacle que ens conduirà per nous camins i noves formes d’entendre el cinema.
