La primera pel·lícula que el va marcar profundament va ser The Hustler, 1961 de Robert Rossen. Des de llavors el cinema a estat la seva passió, el seu refugi, la seva vida. Fernado Trueba explica que Carlos Boyero no anava ni per actor, ni cineasta ni res de res. Ell no volia fotre ni brot, però per caramboles de la vida, Madrid de noche, la seva columna a la primera feina que va tenir ara farà més de quaranta anys a la revista Guía del Ocio, acabaria sent el començament d’un viatge que malauradament per alguns i per alegria d’altres, ha arribat al seu final.
Geni i figura en tota regla. Estimat i odiat a parts iguals, però sempre amb la seva prosa afilada i directa per bandera. Boyero sempre ha estat l’enfant terrible de la crítica, almenys quan aquesta encara era venerada i temuda per directors i productors d’arreu del món. La crítica tal i com la coneixien escriptors i periodistes com Oti Rodríguez, Antonio Gasset, M. Torreiro, etc… a desaparegut. Aquells viatges a Canes, Berlín o San Sebastián en hotels de luxe i on el més important era esbrinar a quin restaurant anirien a sopar ja no tornarà. Tot aquest món ha estat substituït per la tecnologia i la precarietat. Són pocs els que es guanyen la vida amb la crítica cinematogràfica i en prou feines poden arribar a pagar un pis compartit amb quatre persones per tal d’aguantar una setmana a Venècia. –La crítica ja no importa a ningú i dona la sensació que només ens llegim entre nosaltres afirma la periodista cultural Beatriz Martínez. Aquell món d’excessos i bon viure ja forma part del passat. Segurament Boyero és l’últim reducte d’una elit periodística que mica en mica veu com se li esmuny el temps entre copes de vi i cigarretes al balcó de l’hotel Londres de Donostia.
-Ja no reconec res murmulla mentre es col·loca el tovalló a la falda just abans de començar a sopar amb el seu gran amic Oti Rodriguez. No té internet, ni un mòbil intel·ligent. Boyero ha quedat atrapat en una altre època i sempre li ha costat acceptar els canvis. Ell només demana bon cinema. -I quin és el bon cinema per tu Carlos? Li pregunta Carles Francino en una entrevista a la SER -Doncs el que m’agrada a mi. Conseqüent amb les seves idees fins al final. Independent, rebel. No s’ha arrugat mai davant de ningú. Molts han demanat el seu cap. Ningú ho ha aconseguit.
Durant molts anys la figura del crític de cinema a Espanya ha anat associada al rostre de Carlos Boyero. Personatge cultivat i llegit. Esquerp però amb el qual si poden mantenir grates i enriquidores converses si no si posa el cinema pel mig. Ja no entén les pel·lícules d’avui dia, ni les vol entendre. El seu lloc era en una altre època i en un altre moment. Està cansat, avorrit. Però orgullós de deixa un llegat en forma d’escriptura i orgullós d’haver-se mantingut fidel a un estil de vida. -La gent no canvia, només perd força, Carlito’s Way.
Grandíssim treball de Juan Zavala i Javier Morales. “El crítico” , probablement el millor que he vist a San Sebastián.
imatge extreta de CineMaterial
