Santiago Mitre torna al cine polític (si és que l’havia deixat mai) per presentar-nos Argentina 1985, pel·lícula inspirada en la història real del judici a la dictadura militar argentina que ha arrencat una de les ovacions més sentides que he presenciat mai al festival de San Sebastián. Tinc predilecció pels thrillers polítics, i val a dir que el director Argentí té molt bona mà per aquest subgènere, ja que els seus treballs se solen allunyar de tots els tòpics i clixés que marquen els cànons d’aquestes pel·lícules. Es nota que el director argentí se sent còmode amb aquesta temàtica, però contra tot pronòstic, en aquesta ocasió, acaba resultant un film d’aquells que hem vist mil i una vegades a la gran pantalla.

Tots sabem que partir d’una història real té les seves limitacions, però aquesta vegada no veig cap esforç del director per allunyar-se, ni que sigui una miqueta, del que és convencional. Aquest fet pot ser bo o dolent. Normalment, ho entendria com un pas enrere, però vist tot el conjunt, i si em permeteu posar-me la màscara del pragmatisme, què carai! Si durant tants anys aquesta fórmula dels judicis, l’equip d’investigadors i l’al·legat final ha funcionat, per què l’hauríem de canviar? Santiago Mitre construeix un thriller polític de manual que funcional a la perfecció. Tot quadra. El muntatge, el ritme, la tensió i, fins i tot, les notes d’humor que el director injecta en la seva justa mesura per tal de donar una mica d’alè a un espectador que es manté tens i expectant per tot el que succeeix davant dels seus ulls. Argentina 1985 sap perfectament què vol i com ho vol, i si per a tal empresa és necessari no desviar-se del camí, doncs no ens desviem.

La història del fiscal argentí Julio Strassera i Luis Moreno Ocampo és la història del bé contra el mal, del dèbil contra el poderós i, en general, no m’equivoco si em prenc la llicència de dir-vos que aquestes lluites de poder ens exciten a tots de valent quan les veiem projectades a la pantalla. Tot és convencional i tot passa com ha de passar, però tot plegat adquireix una aura que va més enllà de relatar una història que la majoria coneixem. Estem davant d’una pel·lícula necessària sobre la memòria i el dolor que Mitre ha sabut plasmar de forma sòbria, clara i directa. Segur que en aquesta ocasió no calia posar el gènere potes enlaire, sinó simplement explicar de la manera més senzilla i eficaç tot el procés del primer judici civil realitzat a una dictadura militar i posar veu a totes aquelles persones que van patir tortures, humiliacions, segrestos i violacions perpetrades  per l’estat major del país. Argentina 1985 et fa vibrar, et trasbalsa i et manté enganxat a la butaca, però sobretot s’allunya de falsos melodrames i no fa trampes quan el més fàcil hagués sigut caure en el parany de la llagrimeta fàcil. Un in crescendo d’emocions que desemboquen en un al·legat final que tots coneixem i que el gran Ricardo Darín interpreta de forma magistral. I és que què voleu que us digui, jo ja no sé què més dir d’aquest actor, ja que cada cop que apareix a pantalla, acaba essent un exercici d’interpretació que s’hauria d’estudiar a tots els instituts.

L’encert de Mitre ha estat mantenir-se en el camí i deixar que fos la pròpia memòria dels argentins la que expliqui la història. Sense estridències ni malabarismes. La història d’un país que per un cop es va aixecar en una sola veu per cridar “Mai més”.

Foto de cartell extreta de filmaffinity