Després que els guionistes de La casa de papel em deixessin amb l’ai al cor amb el final de la tercera temporada, no em vaig poder resistir a veure la quarta entrega per saber com seguia tot plegat. La veritat és que aquestes estrenes ens estan ajudant a passar millor el confinament, o si més no, ens fan estar entretinguts una estona. I dic una estona, perquè una servidora va veure aquesta última temporada en una marató de només un dia. Culpable. Ja us aviso que se’m fa molt difícil parlar d’aquesta sèrie sense fer spoilers, de manera que us recomano que no la llegiu si no heu acabat la temporada o, si més no, que aneu alerta. No voldria aixafar-vos la guitarra…
Situem-nos. Després d’una primera i una segona temporada espectaculars en un atracament a la Casa de la moneda i timbre, la tercera temporada començava amb la captura de Rio i l’assalt, per part de la banda del Professor, al Banc d’Espanya per recuperar el seu camarada i ja de pas emportar-se l’or de la reserva nacional. A més dels perills que es deriven d’una empresa com aquesta, en el tercer round els nostres atracadors s’havien d’enfrontar a un nou enemic: Alicia Sierra, una antagonista dura que els faria la vida impossible i que jugaria amb ells. Així doncs, la tercera temporada acabava amb Nairobi abatuda per un tret al pit i Lisboa en mans de la policia. La quarta temporada arrenca en el mateix lloc en què va acabar l’anterior, i en aquesta ocasió, la banda haurà de refer-se dels problemes que arrosseguen de la temporada anterior i enfrontar-ne de nous. Entre totes les dificultats, però, hauran de continuar amb el seu pla i no perdre de vista el seu objectiu: robar la reserva d’or!
Com en les anteriors temporades, la sèrie compta amb un gran elenc i uns personatges molt carismàtics. Als sospitosos habituals –Rio, Denver, Estocolm, Tokio, Nairobi, Helsinki, Lisboa, Palerm, Berlin, el Professor– destaquen noves incorporacions o guanyen protagonisme personatges com Gandia, Marsella, Bogotà i Manila. Gandia, interpretat per un José Manuel Poga impecable, serà un dels majors antagonistes de la banda i ens oferirà alguns dels moments més vibrants i més violents de la sèrie. Alicia Sierra, a qui Najwa Nimri dona vida d’una forma magistral, seguirà posant el dit a la nafra i portarà el Professor al límit. Cadascú té els seus preferits i fins i tot m’atreviria a dir que la simpatia passa d’un a altre a mesura que avança la sèrie. Per la banda dels assaltants, Marsella (Luka Peroš) és una de les revelacions i un dels personatges més simpàtics d’aquesta temporada; és l’home que hi ha a l’ombra i que fa i desfà.
Però no tot són flors i violes entre els personatges. Atenció, que comencen els spoilers. Hi ha hagut moltes crítiques al voltant de Manila, un personatge trans en la ficció interpretat per una actriu cisèngere. Entenc les crítiques i és cert que haurien pogut triar una actriu trans, però recordem que qui interpreta Manila és Belén Cuesta! Crec que no m’equivoco quan dic que Cuesta pot interpretar el paper que se li posi per davant, fins i tot el de transsexual, simplement perquè és una gran actriu. Per altra banda, la sèrie peca de retenir massa els personatges. Berlin, dues temporades després de la seva mort, continua en escena. I què dir de Nairobi? Al final de la temporada li disparen un tret al pit; quan tothom la dona per morta, l’operen per salvar-li la vida, i quan creiem que ja està, la maten. No hauria estat millor que morís i punt? És un atracament! La gent ha de morir, com Oslo o Moscú.
S’ha de reconèixer que en aquesta temporada tot va a més, de manera que hi ha més trets, més violència, més adrenalina, més acció… però en aquesta ocasió he tingut la sensació d’estar rememorant La jungla de cristal, amb un Gandia en el paper de John McClane però en versió malvada. També recorden a Matrix l’escena de l’helicòpter i totes les bales que al llarg de la temporada miraculosament els atracadors són capaços d’esquivar. Ocean’s Eleven també hi és molt present en el moment en què arrenquen a Lisboa de la policia amb l’astúcia del Professor, però no només s’assembla a la pel·lícula per l’escena, sinó fins i tot per la música, que és molt semblant. Tothom té referents, però en aquest cas estan poc treballats.
Tot i així, malgrat que la temporada és tan addictiva com les anteriors i que l’”enganxòmetre” continua pels núvols, hi ha un greu problema de temps, i de les gairebé vuit hores de metratge una bona part es poden descartar per falta d’interès i necessitat. Hi ha moltes escenes que no aporten res a la trama. Parlo de moments com el casament d’en Berlin, la història d’amor entre Palerm i Berlin, la trama d’Arturo i els abusos, el moment Nairobi “vull que siguis el pare del meu fill”… Així doncs, alt per alt, podem dir que es pot començar la sèrie al capítol número cinc o sis per enganxar els últims episodis de la sèrie, i els que veritablement valen la pena. En aquest sentit crec que han volgut estirar massa el xiclet amb una fórmula una mica desgastada.
Sigui com sigui, i al marge de la meva opinió, és molta la gent que arrossega La casa de papel i es manté com una de les ficcions més destacades del panorama serièfil i com una icona gràcies a els elements infal·libles: el Professor, les màscares, les granotes vermelles, la tensió, l’adrenalina… Esperem que la cinquena temporada estigui a l’alçada i ens ofereixi un final tan brillant com l’or que pretenen robar.
El millor
L’entrada en escena d’un mercenari com Gandia.
El pitjor
Més de la meitat dels episodis són innecessaris.
