Sembla talment com si el Festival de Sitges hagués volgut homenatjar als artífexs de Rec pel 15è aniversari de la pel·lícula. Perquè si un dels seus creadors, Jaume Balagueró, inaugurava en solitari el Festival de Sitges 2022 amb Venus, Paco Plaza inaugurava també en solitari el darrer Festival de Sitges 2023 amb Hermana Muerte, una mescla entre spin-off i preqüela de Verónica, l’esplèndid film de terror que ell mateix va dirigir pels volts del 2017.
Si heu vist la citada Verónica, sens dubte recordareu el personatge d’Hermana Muerte, una monja anciana i cega de l’escola de la nostra protagonista, que apareix molt poc a la pel·lícula, però que té un impacte brutal sobre els espectadors. Tant és així, que el mateix Paco Plaza comentava a la roda de premsa al Festival de Sitges que no es van adonar de la força que tenia el personatge Hermana Muerte que havien creat a Verónica fins que van presentar l’edició especial i exclusiva de la Fnac i que incloïa, a més del Bluray, un còmic del dibuixant valencià El Torres sobre la monja cega. Allò va ser el germen de la idea per narrar els orígens d’un personatge poderós i amb un passat totalment omès i misteriós, i que Netflix va acollir amb gran entusiasme.
Un dels grans encerts de Paco Plaza amb Verónica va ser retratar una Espanya real dins d’uns cànons del terror tan cinematogràfics com era la Vallecas dels anys 90, així com narrar el pas a l’adolescència i uns fets paranormals, ambdós fets inexplicables i misteriosos per algú que està descobrint el món. A Hermana Muerte ens trobem un emmirallament d’aquesta dualitat, però aquest cop en un antic convent rural convertit en escola religiosa a l’Espanya de la postguerra dels anys 50. Una època, segons va dir Plaza a la roda de premsa, “que permet rascar en les cicatrius sense aprofundir en les ferides”. A aquesta escola arribarà la Hermana Narcisa, la nostra protagonista (el nom de la qual és una picada d’ullet confessa a Chicho Ibáñez Serrador, segons ens va confessar el mateix Plaza), una noia convençuda de fer carrera de monja després d’una infància marcada per ser la “Niña Santa”, una nena que va presenciar la visió de la Verge en el seu poblet natal de l’Espanya profunda. Aquest sobrenom comportarà expectatives i enveges, en certa forma semblants a les que pateix Harry Potter quan arriba a Hogwarts, i aquí és on tindrem un arc dramàtic del personatge realment interessant, ja que els fets estranys (i paranormals) que tindran lloc a l’antic convent serviran de detonant a la Hermana Narcisa per replantejar-se si realment va veure què va veure de petita o si el poble va voler-ho creure i es va autoconvèncer; si la seva elecció com a novícia és el camí correcte per a ella; quin és el seu lloc al món; fins a quin punt una infància que no recordes pot marcar el teu present i el teu futur; i per què necessita conèixer la veritat sobre allò que passa en aquest antic convent davant la idea que tota la seva vida hagi estat una mentida.
Aria Bedmar (també present al festival i a la roda de premsa) és l’actriu escollida per ser la Hermana Narcisa i dur tot el pes de la pel·lícula. Estarà envoltada de grans actrius amb grans personatges secundaris tota l’estona, però els ulls de l’espectador aniran sempre amb Narcisa, gràcies a la qual descobrirem l’escola, les monges, les alumnes, què passa (i va passar) en aquell convent. Bedmar mai havia fet cap aproximació al cinema de gènere, i ella mateixa es confessava súper poruga i sense saber molt bé com entendre un personatge d’una pel·lícula d’aquestes característiques. A la roda de premsa ens va confiar la indicació que li va fer Paco Plaza durant el rodatge, i que crec que és clau per entendre Hermana Muerte en tota la seva magnitud: “la Hermana Narcisa no sap que és la protagonista d’un film de terror”. I de fet, Hermana Muerte usa els fets paranormals no com a focus del terror, sinó com a eina per explicar un passat amb ferides que la gent no vol recordar tot i tenir molt presents les cicatrius (parafrasejant el mateix Plaza).
L’únic punt negatiu és que no queda tot tan ben explicat i tancat com semblaria en un inici. Tot i això, el guió d’Hermana Muerte és una delícia que es cou a foc lent. Plaza sap crear una atmosfera tenebrosa a plena llum del dia usant molt conscientment el fervor religiós i la fe, i ens regala un tercer acte realment impressionant que va arrencar aplaudiments sincers a la platea de l’Auditori Melià del Festival de Sitges. I aquest indicador, i només aquest, és un baròmetre que indica que Hermana Muerte és una molt bona pel·lícula. Podreu veure Hermana muerte a Netflix d’aquí a uns dies: el pròxim 27 d’octubre, en gran estrena.
