Sempre és interessant veure una première mundial d’un film en un festival com el de Sitges, i més, quan és el primeríssim primer passi de la pel·lícula amb presentació del director i de l’actor (actoràs) protagonista del film inclosa. Això és el que vam viure els qui vam ser al passi, amb nocturnitat i traïdoria, de Moscas, amb Aritz Moreno (director de la seva segona pel·lícula, després de Ventajas de viajar en tren), i Ernesto Alterio, que van demostrar un “bon rotllo” i una simpatia que contrasta totalment amb el to de Moscas, un fosc conte dickensià que alhora és un notable exercici d’un humor negríssim al servei d’un protagonista encantadorament odiable (o sigui, que l’odies amb ganes).
Cal ressaltar (i molt) l’humor negre del film, ja que és un dels punts més forts del guió basat en la novel·la Que de lejos parecen moscas de Kike Ferrari. No és només que sobrevoli tot el film, sinó que a més està molt ben dosificat, i és un continu crescendo que comença amb somriures i gràcies al qual acabes rient “a carcajadas”, que diríem en castellà. Personalment, vaig riure de gust en 3 escenes absolutament hilarants on literalment mor gent, cosa que va ressaltar notòriament Aritz Moreno a la roda de premsa en afirmar que va quedar “encantat de veure tanta gent riure en escenes realment tràgiques”, que érem basura, i que com ell també ho era, se sentia envoltat de la millor família d’espectadors possible.
Però si l’humor és un dels pilars del film, l’altre és indiscutiblement Ernesto Alterior. El seu Pablo Machi és impressionant, sobretot quan el veus en persona i semblen Dr Jekyll i Mr Hyde. Alterio és un encant; i Machi, un alt executiu d’una constructora, podrit de diners, prepotent, dèspota, menyspreable, que abusa del seu poder i posició per a tractar tothom de forma condescendent en el millor dels casos (dona i fills inclosos). Fa fàstic no només allò que fa, sinó ell mateix i el seu posat: pentinat, mirada, gestos. Un autèntic indesitjable que té la vida perfecta (per a ell): diners, luxes, dones… i ningú s’atreveix a tossir-li a la cara. Fins que un bon dia, en plena autopista, punxa un pneumàtic. I què descobreix al maleter? Un cadàver (ple de mosques). Algú li ha parat una trampa. Només cal saber qui. El problema és que pot ser, literalment, qualsevol persona.
Aquí és on comença per a Machi el seu nou món: un món on tothom és sospitós, des de rivals empresarials a socis, sicaris i, fins i tot, la seva pròpia família. Tot un descens als inferns (o a la bogeria, si es vol), amb un to similar a American Psycho però a l’argentina: i és que si bé la (co)producció és espanyola, Moscas està rodada a Buenos Aires, la novel·la original es desenvolupa a Buenos Aires i, per descomptat, la retranca argentina apareix per tot arreu, especialment amb la quantitat infinita de menyspreus, improperis i insults que surten de la boca d’un Ernesto Alterio amb el barret (i l’accent) argentí per bandera. La seqüència del sopar d’aniversari de la seva filla és literalment per emmarcar pel soliloqui d’Alterio que, en paraules del director a la roda de premsa, “va ser escrita 100% pel mateix Ernesto Alterio”. Com moltes altres coses. I és que els diàlegs i les situacions es veien modificats a cada assaig de cada escena, que “s’argentinitza” gràcies als mateixos actors. I funciona a la perfecció.
A més, a la roda de premsa Aritz Moreno ens va dir que el guió havia sofert tantíssimes metamorfosis, que quasi estava viu: la primera versió del guió passava a Espanya, i amb el trasllat a l’Argentina el guió es va reescriure aprofitant la relocalització al 100%. No només per fer-la més similar a la novel·la de Ferrari, sinó també per aprofitar la llibertat quasi total en la cerca de localitzacions, ja que la permissivitat i passivitat pel que fa a riscos laborals és al·lucinant respecte a Espanya, fins al punt que van voler rodar en un cinema abandonat, un edifici en ruïnes amb bigues a mig caure, i l’inspector guvernamental va deixar rodar al·legant que “bueno, no se ha derrumbado nada en 40 años, no va a caer ahora”. Gairebé es podria fer una pel·lícula sobre el rodatge d’aquesta.
Si us agraden les pel·lícules crítiques amb la misèria moral, amb un antiheroi encarnat per un actor en estat de gràcia, i amb un submun realment impressionant carregat de grandíssims personatges (la Buenos Aires mostrada a la pel·lícula és la menys turística que us pugueu imaginar i personatges com els bessons ionquis o el gran Cloaca, el sicari encarnat per un genial Tomás Pozzi), Moscas és la vostra pel·lícula. Una altra mostra del gran cinema estatal que es fa en l’actualitat.
