Que el festival de cinema més important de Catalunya a escala mundial tingui com a film inaugural una pel·lícula dirigida per un director català, sempre és un goig. I si a més parlem de Jaume Balagueró, qui va revolucionar el cinema de terror no només espanyol sinó mundial amb REC juntament amb Paco Plaza, la importància de l’esdeveniment comença a pujar enters. ¿I si a més diem que Amazon Prime Video hi està involucrada amb una aposta per la línia de The Fear Collection d’Álex de la Iglesia que ell mateix va encetar amb Veneciafrenia fa just un any? Crec que estem parlant d’una producció molt desitjada, tal com demostra la flamant roda de premsa amb els propis Balagueró i De la Iglesia, amb la protagonista Ester Expósito i altres productors a la taula, així com la resta d’elenc interpretatiu a primera fila.

Sitges 2022 s’inaugura amb Venus, un absolut divertimento que Jaume Balagueró ha escrit i dirigit amb la premissa d’incloure el concepte “horror còsmic” a instàncies d’Álex de la Iglesia, i on seguirem a l’estrella emergent Ester Expósito (Élite) en una muntanya russa desbocada i boja que canviarà de registre i de to sense despentinar-se, passant d’un thriller de baixos fons amb drogues i màfies a tot un melodrama social, passant per una versió molt tèrbola de la sèrie Aquí no hay quien viva amb ecos de La Semilla del Diablo, una clara referència admesa pel propi Balagueró a la roda de premsa juntament amb el conte d’H.P. Lovecraft Los Sueños de la Casa de la Bruja, que de fet, Venus adapta lliurement. I tot això, a ritme de música techno barrejada amb música sacra; tot un viatge musical al·lucinogen de la compositora Vanessa Garde molt en la línia “pollastre sense cap” que ofereix Venus en un guió que comença molt seriós i que a poc a poc es deixa anar cap a una baixada sense frens. No obstant això, l’únic “però” que es pot atribuir a la pel·lícula és que aquesta baixada sense frens potser no fa tant pendent com hauria, i en vistes de mantenir certa comercialitat en la proposta, la pel·lícula obre molts melons, però no acaba de rematar-ne cap, de manera que queda una sensació global de “mig gas” que fa flaquejar un resultat final en què res és prou seriós ni prou desmadrat per saber com prendre’t la pel·lícula com a espectador.

Tot i això, és un producte molt més rodó que la predecessora en The Fear Collection, Veneciafrenia, i tot i els seus possibles defectes, Venus és una pel·lícula que va en un continu crescendo que sap mantenir molt bé el ritme, amb uns personatges bastant carismàtics tot i el fort caràcter estereotipat que tenen de base, i sobretot, aplaudir la invenció del personatge de La Sirvienta, gran protagonista a l’ombra de la pel·lícula, i un gran alter ego de la Niña Medeiros. I, sobretot, tal com va confirmar tant el mateix Balagueró com De la Iglesia i el representant de Prime Video, a part de la consigna de “cosmic horror”, el director català va tenir total llibertat per escriure i dirigir el que li va venir de gust i com li va venir de gust. I això, acabi agradant més o menys la pel·lícula, es nota en cadascun dels fotogrames de Venus.

 

Comparteix
Anterior“La mare era la meva pàtria”
SegüentCINECLUB VIC. Johnny va agafar el fusell
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.