El Festival de Sitges d’enguany tenia diverses sessions que un gran públic esperava amb impaciència. Però, sens dubte, si n’hi havia una que destacava per sobre de les altres era la première mundial de Veneciafrenia, el nou film d’Álex de la Iglesia que esdevé el vaixell insígnia del nou segell The Fear Collection, una iniciativa de Sony Pictures International Productions, Amazon Prime Video i la productora d’Álex de la Iglesia i Carolina Bang, Pokeepsie Films, que pretén donar ales al cinema espanyol de gènere en els pròxims anys.
La roda de premsa oficial del film estava a vessar, i no només d’una premsa entusiasta del director i de la pel·lícula. I és que, com a bona première, i més d’una indústria tan propera com l’espanyola, va ser d’agrair que hi hagués tants actors de la pel·lícula a Sitges, com ara Ingrid Garcia-Johnson, Cosimo Fusco, Silvia Alonso, i Alberto Bang entre d’altres, així com personal del film com Carolina Bang, el mateix Álex de la Iglesia i Roque Baños, compositor del film i que just abans de la projecció rebria la Maria Honorífica a la seva carrera musical en el cinema de gènere amb Álex de la Iglesia, però també amb produccions internacionals al costat de Fede Álvarez com Evil Dead (2013) o Don’t Breathe (2016).
Però tornant a la roda de premsa, van resultar molt interessants les declaracions d’Álex de la Iglesia pel que fa a estar envoltat de companyies de streaming com Amazon Prime o HBO, en què va dedicar afalacs i confessions sobre més professionalitat que moltes productores de cinema, així com les reflexions sobre com els guiris i el turisme en general està destruint grans ciutats amb tanta història al darrere, sobretot i precisament Venècia, on Air B’n’B ha quasi expulsat els venecians de la ciutat. Per tant, aquest context donava moltes ales a un film que és socialment crític usant el gènere slasher amb certes llicències de Hostel (Eli Roth, 2005), i visualment impactant gràcies al Carnaval de Venècia i els Balls de Màscares, com va fer Stanley Kubrick a Eyes Wide Shut (1999). I aquest interessantíssim còctel donava com a resultat un homenatge al giallo de Lamberto Bava amb pinzellades de la citada Hostel en la qual una escapada a Venècia d’uns amics acabarà com el rosari de l’aurora gràcies a uns pintorescos i sinistres personatges que decideix que s’ha acabat la veda als turistes.
Veneciafrenia és visualment impecable —només la seqüència de crèdits inicials és brutal—, compta amb una fotografia impressionant i un disseny de producció i vestuari excel·lents… com sol passar amb els films del director basc. Però tot i que sap jugar molt bé les seves cartes durant la major part del metratge, el final d’aquest homenatge al giallo i al slasher queda desdibuixat per un final massa anticlimàtic per tot allò construït fins llavors… com sol passar amb els films del director basc. Potser és sensació meva, i aquí entrem en el terreny de la impressió personal i subjectiva, però diria que després de tantes propostes potents amb desenllaços irregulars, sembla que De la Iglesia ha optat per fer-ne d’això la seva empremta i s’esforça per fer que els seus finals siguin així. “Si no acabés així, no seria una pel·lícula d’Álex de la Iglesia”, sembla voler dir. I així és Veneciafrenia. Per a lo bo i per a lo dolent.
