Resulta interessant esperar amb aquella combinació entre impaciència i inquietud una pel·lícula de la qual en saps ben poca cosa. I resulta increïble quan, a més, aquesta pel·lícula supera les teves espectatives i et té enganxat a la cadira durant les seves més de 2 hores amb el seu ritme pausat però implacable, i aquella atmosfera trista, morta per dins. Això és el què va aconseguir The Execution, pel·lícula russa que sap beure directament dels thrillers coreans que han marcat l’inici del segle XXI: una autèntica delícia noir basada parcialment en la figura de l’assassí en sèrie soviètic més famós, l’anomenat Carnicer de Rostov, dedicada sobretot als amants de Memories of Murder (Bong Joon-ho, 2003) i, d’una forma molt més subtil, I Saw the Devil (Kim Jee-woon, 2008). El seu director i coguionista, Lado Kvataniya, d’origen georgià, va passar pel Festival de Sitges per presentar el seu film, i va poder comprovar com ràpidament es va posar el públic a la butxaca amb la seva posada en escena seca i en forma de puzle, navegant àgil i intel·ligentment anant endavant i enrere en el temps, des dels anys vuitanta a inici dels noranta, fins al “present” de la pel·lícula.

Lado Kvataniya al photocall del Festival de Sitges; (c) Marc Musquera 2021

A priori no sembla complicat detallar les excel·lències de la trama d’una pel·lícula que gira al voltant de la investigació, persecució i captura d’un assassí en sèrie, però aquí està on precisament The Execution t’atrapa. El seu muntatge com de puzle temporal no és gens gratuït, sobretot quan a l’inici del film presenciem un intent d’assassinat que desencadenarà la reobertura del cas d’un assassí en sèrie. L’inspector que el va engarjolar i va ascendir en capturar-lo veurà el seu món desmuntar-se a poc a poc, ja que l’intent d’assassinat s’ha produït amb el mateix modus operandi, però amb el condemnat pels crims entre reixes. A partir d’aquí, la pel·lícula avançarà paral·lelament en la recerca de dos sospitosos —un als anys vuitanta, i l’altre al present, a inicis dels noranta—, i l’espectador veurà com ambdues investigacions seran un descens als inferns dels dos policies protagonistes que van ser companys durant la primera investigació, per múltiples i ben diferenciats motius.

Queda clar doncs, que The Execution no és la típica pel·lícula de “polis y cacos”. Dir res més de la trama és entrar al camp dels spoilers, però permeteu-me recordar l’estreta relació de la pel·lícula amb Memories of Murder afegint només que el títol del film, The Execution, ni és literal, ni es focalitza en l’assassí en sèrie. De fet, és curiós com tant el món soviètic que es descriu a la pel·lícula com el conjunt de personatges que deambulen per ell (policies, civils o criminals) tenen l’aparença psicològica de reus esperant el seu moment al corredor de la mort. I sabent-se presentar com una sàvia, però també fosca reflexió sobre la naturalesa del mal (d’aquí la citada relació amb I Saw the Devil), The Execution és una pel·lícula que fa rumiar durant el seu transcurs (el seu puzle narratiu és exquisit), però també després del seu visionat.

Poques vegades un noir havia estat tan ple de grisos, i tot això és gràcies a la dura tasca de barrejar casos policíacs reals amb una forta tesi psicosocial ficcionada i un entramat digne del David Fincher dels 90. Lado Kvataniya, que no només presentava la pel·lícula a Sitges en première absoluta, sinó també com a opera prima, ha entrat al cinema per la porta gran. I creieu-me si us dic que feia molts anys que no veia una opera prima tan valenta, tan complexa i tan ben feta com The Execution.

Comparteix
AnteriorAnatomia del llibre
SegüentCrítica de “Veneciafrenia”, d’Álex de la Iglesia. Festival de Sitges 2021
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.