Aquesta nit passada vaig tenir un malson. Un malson amb la cançó “The Sound of Silence” de Simon i Garfunkel de banda sonora de fons. Sí, només pel tema musical ja era prou 
malson direu, però, per acabar-ho d’adobar, en una cantonada d’aquest angoixant rectangle (somio en cinemascop) hi apareixia en Pep Sala amb una guitarra d’aquelles de tocar a missa. Era un cover. La seva apelfada veu nassal “cantant” en un anglès de Vic “Hello Darkness, my old friend. I’ve come to talk with you again…” acompanyava tot d’imatges del multicines de la meva ciutat, el nom del qual ara no aconsegueixo recordar. I en un moviment de tràveling hereu de l’steadicam de “The Shinning” entrava per aquelles portes de vidre que mai no saps si obren cap a dins o cap a fora (i que mai no saps quina de les sis portes és la bona) i em desplaçava pel seu vestíbul ple de pòsters immensos enganxats al terra, columnes que amaguen dispensadors buits de la revista “Cinerama” i màquines sorolloses que teòricament són per jugar i no per buidar-te la butxaca. Però aquesta vegada només hi havia el so del silenci. I la llum de la foscor. I no se sentia l’olor de crispetes… Flotant per aquests espais sense sorolls, sense il·luminació, i travessant la cinta que dóna pas a les escales que porten a les sales un comença a trobar a faltar aquella bogeria barroca d’imitació pobletana de Las Vegas. Perquè, d’alguna manera, tot aquell excés irritant era un senyal previ que el cine funcionava. I ara, en canvi, tot estava paradet. I feia por, molta por. Baixava per les escales i les sales obrien les seves portes lentament, i no sortia cap riu de sang en un replec de vellut vermell, però si que el bo d’en Pep, en una picada d’ullet enginyosa i cinèfila, començava a cantar “Midnight, The Stars and You”, mentre ballava trencat com el nan de “Twin Peaks”. Eren les 12 de la nit, l’hora màgica, i el malson 
avançava. Entrava a la sala 3, la més gran de totes, i m’asseia en una butaca de la fila 7, al costat d’un tipus amb una màscara de conill terrorífic. I junts miràvem “Amanece, que no es poco”. El tipus amb màscara de conill terrorífic es girava i em deia: “Calabaza, yo te llevo en el corazón”. Vaig somriure. Va somriure. Després em vaig aixecar i flotant, flotant, m’endinsava dins la pantalla porpra, cercant la Mia Farrow i en Jeff Daniels.
I em quedava allà, vivint mil aventures selvàtiques i urbanes, rient i plorant, envoltat de decorats i efectes especials, passejant per localitzacions que em fan viatjar per aquest món que mai hauria de ser una presó.
I em vaig quedar allà esperant que, per fi, deixi de ser un Cinema Paradito.
malson direu, però, per acabar-ho d’adobar, en una cantonada d’aquest angoixant rectangle (somio en cinemascop) hi apareixia en Pep Sala amb una guitarra d’aquelles de tocar a missa. Era un cover. La seva apelfada veu nassal “cantant” en un anglès de Vic “Hello Darkness, my old friend. I’ve come to talk with you again…” acompanyava tot d’imatges del multicines de la meva ciutat, el nom del qual ara no aconsegueixo recordar. I en un moviment de tràveling hereu de l’steadicam de “The Shinning” entrava per aquelles portes de vidre que mai no saps si obren cap a dins o cap a fora (i que mai no saps quina de les sis portes és la bona) i em desplaçava pel seu vestíbul ple de pòsters immensos enganxats al terra, columnes que amaguen dispensadors buits de la revista “Cinerama” i màquines sorolloses que teòricament són per jugar i no per buidar-te la butxaca. Però aquesta vegada només hi havia el so del silenci. I la llum de la foscor. I no se sentia l’olor de crispetes… Flotant per aquests espais sense sorolls, sense il·luminació, i travessant la cinta que dóna pas a les escales que porten a les sales un comença a trobar a faltar aquella bogeria barroca d’imitació pobletana de Las Vegas. Perquè, d’alguna manera, tot aquell excés irritant era un senyal previ que el cine funcionava. I ara, en canvi, tot estava paradet. I feia por, molta por. Baixava per les escales i les sales obrien les seves portes lentament, i no sortia cap riu de sang en un replec de vellut vermell, però si que el bo d’en Pep, en una picada d’ullet enginyosa i cinèfila, començava a cantar “Midnight, The Stars and You”, mentre ballava trencat com el nan de “Twin Peaks”. Eren les 12 de la nit, l’hora màgica, i el malson 
avançava. Entrava a la sala 3, la més gran de totes, i m’asseia en una butaca de la fila 7, al costat d’un tipus amb una màscara de conill terrorífic. I junts miràvem “Amanece, que no es poco”. El tipus amb màscara de conill terrorífic es girava i em deia: “Calabaza, yo te llevo en el corazón”. Vaig somriure. Va somriure. Després em vaig aixecar i flotant, flotant, m’endinsava dins la pantalla porpra, cercant la Mia Farrow i en Jeff Daniels.I em quedava allà, vivint mil aventures selvàtiques i urbanes, rient i plorant, envoltat de decorats i efectes especials, passejant per localitzacions que em fan viatjar per aquest món que mai hauria de ser una presó.
I em vaig quedar allà esperant que, per fi, deixi de ser un Cinema Paradito.
