Dedicat a en Marc Orra, que en pau descansi
Com no podia ser d’una altra manera, aquest article comença amb dos noms: Hunter S. Thompson i Dennis Hopper. No és que tinguin res a veure l’un amb l’altre, encara que la diferència més gran que hi ha entre ells siguin les lletres dels seus noms. Ambdós treballaven dins del marge de la moralitat artística, si és que alguna cosa com aquesta existeix. Demaneu-ho als catedràtics retrògrads de Belles Arts; és possible que us ho confirmin. Jo, de moment, soc incapaç de fer tal cosa.
I per què aquests dos noms? Fàcil. Un posa el moviment per escrit i l’altre el plasma a la gran pantalla, encara que l’enfocament sigui completament diferent. Els dos parlen del mateix: el somni americà. Hunter des de ben endins, i Hopper des de sobre. Tothom sap que Dennis Hopper està per sobre de tot, fins i tot de Francis Ford Coppola. Encara que a Vietnam tothom semblava estar per sobre de Coppola. Pobre Coppola, no es mereixia res de tot allò.
Podríem dir que tot s’inicia el 1948 quan la Familia Bishop funda els Àngels de l’infern, el club de motoristes més temut de tot Estats Units. La majoria de seguidors eren soldats veterans de la Segona Guerra Mundial que, incapaços de viure sense violència, van decidir mantenir-se al marge de la llei. O no, espereu. Així no és com s’inicia. S’inicia el 1930 amb la pel·lícula Hells Angels de Howard Hughes on es narren les aventures d’un grup d’aviadors que maten nazis i xinesos i japonesos i tot el que se’ls posa davant de la manera més extraordinària i perillosa possible. O no. Potser això no és l’inici, tampoc. Potser l’inici és molt després, quan Dennis Hopper decideix vendre cocaïna amb Peter Fonda davant les càmeres i iniciar un viatge inspirat per la novel·la de Kerouac On the Road, però amb més àcid, més porros, més alcohol i més o menys la mateixa quantitat de sexe irresponsable. Sí, potser tot comença aquí. No, no pot ser. Dos anys abans, Hunter S. Thompson publicava Hells Angels: The Strange and Terrible Saga of Outlaw Motorcycle Gangs, una crònica basada en la seva experiència com a motorista al marge de la llei. Espereu. Si no s’haguessin fundat els Àngels de l’infern, Thompson no hagués pogut escriure aquesta crònica, mentre que Dennis Hopper hagués pogut drogar-se igualment però potser sense càmeres al davant. Definitivament tot comença amb Jack Kerouac i la seva obsessió de viure a la carretera. Merda, crec que m’he perdut. Millor em deixo de dades històriques i passo al següent paràgraf.
L’era hippie va ser destruïda per l’heroïna que va arribar del Vietnam. McCarthy i les seves prohibicions van incentivar el creixement de l’anomenat 1%: els fugitius dels cavalls de ferro. Bandanes, tatuatges i pistoles. Vivien al marge de la llei i ho segueixen fent. Van apallissar a Hunter S. Thompson per escriure el que va escriure i segurament van inspirar el final fatal d’Easy Rider, encara que tothom sap que aquell final es deu a l’auge del capitalisme. No era així? Llavors torneu-me a explicar la pel·lícula, sisplau. El fet és que tota aquesta contracultura ha derivat en un culte cap a la violència i la velocitat que ens ha donat perles com Hell Ride de Larry Bishop, Death Proof de Tarantino, Rumble Fish de Coppola, Camino recto de Richard Rush, Quadrophenia de Franc Roddam o Malas Tierras de Terrence Malick.
Encara que m’equivoco en una cosa des del principi. Easy Rider, estrenada al 1969, no va ser la predecessora en el cinema de motoristes al marge de la llei, ni molt menys, ja que la sèrie B portava anys donant pel cul amb el tema. La chica de la motocicleta (1968), She-Devils on Wheels (1968), Run Angel, Run (1968), en son alguns dels exemples més trillats. No, Easy Rider ha estat la única que ha aconseguit travessar el mur de la temporalitat, juntament potser amb La gran evasión, dirigida per John Sturgess i protagonitzada per Steve McQueen.
No, un moment…. Encara hi ha alguna cosa que se m’escapa. Alguna cosa evident en tot aquest trencaclosques subcultural. Alguna cosa que uneix totes aquestes peces desordenades i les converteix en una cronologia lineal i coherent. No. No pot ser. L’inici de tot això no és cap dels noms que he donat fins ara. L’inici de tot això segurament sigui obvi per alguns i se situa al 1953. Encara no? Senyores i senyors, l’encarnació de tot aquest circ de navalles i brutalitat masculina no és altre que Marlon Brando. Ell es va encarregar de fer saber a Estats Units de quina pasta estava feta la carretera americana. Ell va ser qui va donar veu a tots aquests malparits ingovernables. Ell va ser The Wild One.
Però, ja per acabar, la qüestió no és d’on va sortir tota aquesta pantomima que us acabo d’explicar, sinó com collons hem arribat a empassar-nos set temporades de Sons of Anarchy com si fos una cosa completament aliena als nostres temps. Bah, pensareu que són collonades, però jo estic segur que l’esperit de la rebel·lia sobre rodes és dins de tots nosaltres.
