Fa uns dies que vaig acabar de llegir Hamnet i l’O’Farrell ho ha tornat a fer. Té una capacitat extrema d’agafar-te ben fort el cor i no deixar-lo anar mitjançant les seves paraules. Reconec obertament que tinc predilecció per aquesta autora, però és que no falla mai: així que anoteu, perquè la irlandesa Maggie O’Farrell és, indiscutiblement, una de les millors plomes actuals.

Hamnet… Ai,el petit Hamlet! (sí, sí, el mateix nom escrit de dues formes). Aquesta és, entre altres reconeixements, l’obra mereixedora del Women’s Prize for Fiction 2020. I amb tota la raó. Al cap de l’autora va començar fa anys i panys. Hamnet Shakespeare va morir amb 11 anys l’any 1596 a Stratford. Quatre anys més tard, el seu pare va escriure la seva obra més popular: Hamlet. L’escriptora irlandesa es va assabentar de tot això quan tenia setze anys i anava a l’institut. Li va quedar gravat i ara, per fi, ha pres forma. Atenció: O’Farrell reconeix que, per superstició o no, no va poder escriure aquest llibre fins que el seu fill passés dels onze anys. Totalment comprensible un cop llegit.

Aquesta novel·la m’ha fet riure, plorar, però també tocar i olorar el que tocaven i oloraven els seus protagonistes. I, per a mi, aquesta és la màgia del llibre. Un cop més, la força de la novel·la de la Maggie O’Farrell radica en els sentiments i en la construcció perfecta dels seus personatges. Principals o no, la intensitat de tots ells és immillorable. És important què viuen –zona rural d’Anglaterra l’any 1596 amb l’arribada massiva de la pesta–, però sobretot com i què senten: la por d’un fill del seu pare violent, les sensacions sobrenaturals d’una jove de camp, l’egoisme d’una madastra, la passió de dos bessons, les intuïcions d’una mare…

En aquest llibre –un gran homenatge al fill mort de William Shakespeare– agafa empenta un personatge que fins ara passava desapercebut, la mare del petit i dona del dramaturg: l’Agnès. I pren força amb la seva lluita ferotge i els seus anticonvencionalismes. “Escriure sobre el dol que passa aquest personatge ha estat el més difícil que he escrit fins ara”, comenta la mateixa Maggie. És el pitjor malson de qualsevol amb fills, i expressar-ho d’una manera tan colpidora com ho ha fet ella és impressionant. Personalment, ho vaig passar malament per ella, l’Agnès, i per mi mateixa.

Tot gira entorn de la història familiar de Shakespeare: de la seva infantesa, del seu matrimoni i de la seva passió pel teatre. Malgrat tot, ell no és un personatge central i només se l’anomena de tant en tant com “el pare”. Tot gira entorn d’ell perquè el llibre –recreació històrica amb tocs de ficció– és la llavor d’una de les grans obres de teatre de tots els temps. Però cedeix el protagonisme a una dona salvatge i lluitadora que construeix una familia atípica. I, finalment, avanço que aquest llibre tracta temes universals i atemporals com l’expiació, el dolor, la malaltia, els poders extrasensorials o la consolació. Tot així, més enllà d’aquests conceptes, la novel·la ensuma vida, això sí, lligada irremeiablement a la mort.

No sé com explicar-vos més del llibre sense donar gaires detalls, i tampoc sé com fer-vos arribar el com m’ha agradat aquesta història. He plorat molt, com us deia, i he sentit a cada segon les emocions de l’Agnès. Hauria d’estar prohibit sentir el que sent ella al llibre.

Si us plau, llegiu aquesta novel·la. És tot el que puc dir. D’aquí poc celebrem Sant Jordi…  Ah! I un consell: aquesta novel·la t’agafa tan fort, que si podeu llegir llargues estones en silenci i tranquil·litat, encara la gaudireu més.

Agradarà a…

Aquells que busquin una novel·la amb sentiments a flor de pell.

No agradarà a…

Tots aquells patidors de mena.

 

Portada