Aquests dies, per desgràcia, és notícia la tanca de Melilla, l’actuació de la gendarmeria magrebina i la negació de la violació de drets humans per part del govern espanyol, que s’espolsa la responsabilitat de sobre, lloa la tasca dels cossos de seguretat i culpa reiteradament a les màfies. És per això que Germanet, un llibre Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia amb traducció al català de Pau Joan Hernàndez, és més necessari que mai.
El llibre ens narra en primera persona la història de l’Ibrahima, un noi que va néixer a Guinea i que va marxar de casa per anar a buscar el seu germà petit, el seu «minyan», a Europa. Pel camí haurà d’afrontar perills i un patiment que encongeixen el cor del lector a cada pàgina, a cada paraula. És la història de l’Ibrahima, sí, però també és la de tots aquells que es llancen al mar per arribar a les nostres costes amb el risc que això comporta, la dels que intenten travessar una tanca altíssima custodiada per centenars de policies, dels que es tanquen a la caixa d’un camió sense aigua i suporten temperatures i condicions infrahumanes. Quantes vegades hem sentit a la ràdio i a la televisió que una llanxa ha naufragat? Quants cops hem sentit que ha arribat a les nostres costes un vaixell de rescat amb centenars de migrants? Moltes. Xifres, estadístiques, cares que no ens diuen res, però que amaguen una història de dolor com la de l’Ibrahima, qui malgrat tot el seu patiment ha sabut transformar el dolor en un llibre senzill però amb una càrrega emotiva i altes dosis de realitat que espero l’hagi alliberat. També espero que volti per tot arreu i que la seva història posi paraules a tot allò que viuen les persones migrants.
Agradarà a…
Als amants de les històries punyents que t’arrenquen alguna llagrimeta. Als que tinguin ganes de saber quina és l’odissea que viuen les persones migrants.
No agradarà a…
Als votants de Vox i als que diuen «jo no sóc racista, PERÒ…»
