La llarga espera per veure la quarta temporada de Stanger Things va fer que l’esplendor de la sèrie s’anés apagant. És potser per això que no tenia gaire pressa per veure-la. Bé… per no tenir gaire pressa heu d’entendre que en comptes de començar-la el divendres de l’estrena, la vaig començar el diumenge. Tampoc n’esperava gaire res. Tenia la sensació que seria una estirada de xiclet i que podia endevinar com anirien les coses. Però tot va canviar als pocs minuts de començar: una banda sonora espectacular i una desfilada de cares conegudes em van recordar per què m’agrada Stranger Things. El final del primer episodi em va posar els pèls de punta i em van empènyer a seguir. “Potser no és una estirada de xiclet; potser ha valgut la pena esperar”, vaig pensar. Efectivament; després dels set episodis, i a l’espera de veure la segona part d’aquest quart round, puc dir que em sembla la millor temporada fins al moment.
D’aquesta nova entrega en destacaria, en primer lloc, el terror. I quan dic terror no parlo d’espants i ensurts previsibles; parlo de por psicològica, de terror intel·ligent. Com he dit abans, el primer episodi acaba amb un escena terrorífica que no s’oblida fàcilment i, com aquesta, n’hi haurà unes quantes més. Malsons i visions terribles transporten l’espectador, sense voler, a Elm Street. Però la cosa no acaba aquí, sinó que també hi trobem referències a Jocs de Guerra (1983) i a L’exorcista (1973). I què dir de Vecna, la malvada criatura que amenaça Hawkins? El personatge, una barreja d’el Rey de la noche, Terminator i Alien, és ja icònic. Ara bé, si augmenta el terror, disminueix la vis còmica de la tercera temporada. Sí que hi ha alguns moments divertits, però són molt puntuals i els protagonitzen gairebé tots la Joyce (Wynona Ryder) i en Murray (Brett Gelman). Així doncs, amants del terror, aquesta és la vostra, perquè estem davant la que per a mi és la temporada més terrorífica.
Agafar el testimoni de la tercera podria haver estat senzill, però els germans Duffer no han volgut emprendre el camí fàcil, sinó tot el contrari. M’explico. A la tercera temporada els personatges es van separar. Podrien haver tirat pel dret i reunir els personatges de nou, oi? Doncs no, perquè el que tenim són tot de fronts oberts, en diferents escenaris i amb diferents personatges involucrats, però tots ells part de la mateixa història i amb un objectiu comú. I encara més! La tercera temporada acaba amb una Eleven (Once, si la mireu en castellà) desposseïda dels seus poders. Li podrien haver tornat els poders al primer episodi i santes pasqües, però en canvi ens fan patir (i de quina manera!) fins… Tranquils! No faré cap spoiler. A més d’optar pel camí difícil, els Duffer s’han decantat per una sèrie més pausada (cosa que no ha agradat a tothom) i més madura en què tot es va coent a foc lent amb l’objectiu de donar resposta a interrogants que van sorgir des de la primera temporada i de donar continuïtat als fets esdevinguts durant la tercera.
S’ha criticat molt la gran quantitat de personatges que ocupen la pantalla. Vam començar amb un parell d’adults i quatre marrecs i a cada temporada que hem tingut hi ha hagut noves incorporacions al repartiment. Si bé és cert que en aquesta quarta també hi ha nous personatges, crec que cada un d’ells està tan ben construït i tan treballat que es fa difícil imaginar la sèrie sense ells. Si en l’anterior ens sorprenia una espectacular Maia Hawke, en aquesta ens deixarà amb la boca oberta un Jamie Campbell sublim que passa de puntetes pels primers capítols i que es torna decisiu.
Si parlem de personatges, no podem obviar el gir radical que dona la Eleven, ja que passa de ser una heroïna amb superpoders a ser una noia normal amb força problemes a l’institut. Tot i això, seguirà mantenint un paper més que destacat, i és que en aquesta entrega el seu passat pren més importància que mai. Tampoc em vull oblidar de la Maxime, un personatge que va passar força desapercebut durant la tercera temporada i que aquí pren més rellevància. És sens dubte un dels millor personatges d’aquesta quarta entrega i brilla especialment al quart episodi que, val a dir, és el millor de tots.
Amb un guió que funciona, un repartiment de luxe, una banda sonora de traca i aquell ambient “vuitantero” que tant ens agrada, la quarta entrega de la sèrie està a l’alçada del repte majúscul que els seus creadors tenien davant. Espero amb ganes els episodis que queden.
https://www.youtube.com/watch?v=m7ccdln9MOI&ab_channel=NetflixLatinoam%C3%A9rica
