Pistater i la seva companya Evèlpides fugen d’Atenes. No hi poden tornar: han matat la democràcia. I ara busquen un lloc tranquil i lliure d’impostos i de qualsevol mena d’obligacions on viure de rendes. La trobada amb un innocent puput els fa veure el món dels ocells com un entorn tendre i mal·leable, ideal per construir la seva societat neoliberal somniada.
Aquest és el punt de partida d’Els ocells, obra que la companyia La Calòrica va estrenar el 2019 i que ara mateix i fins al 19 d’abril pot veure’s al Teatre Poliorama de Barcelona. Aquella temporada, la del 2018-2019, va guanyar dos Premis Teatre Barcelona (al millor espectacle de petit format i al millor actor de repartiment per Aitor Galisteo-Rocher) i dos Premis de la Crítica (al millor actor de repartiment per Xavi Francés i al millor vestuari). Es tracta del vuitè muntatge d’una companyia amb tretze anys de recorregut que l’han consolidat i que de mica en mica comença a recollir els fruits de la seva feina, com per exemple l’èxit tant per part de públic com de crítica de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, estrenada el 2021 al Teatre Nacional i que ha pogut veure’s en sales de Barcelona i de tot Catalunya fins a finals de 2022.
Els ocells es basa en l’obra homònima que el comediògraf Aristòfanes va escriure el 414 aC com una crítica a l’imperialisme d’Atenes. Tanmateix, la proposta de La Calòrica ha actualitzat l’obra i l’ha dotat de l’essència que els caracteritza. Amb un humor sarcàstic, absurd i caòtic en molts moments, es manté la crítica ideològica i política que navega entre un pla abstracte i teòric i un altre de més senzill i proper a l’espectador. El rerefons és doncs profund i complex, en gran part perquè ens implica: ens parla de les nostres pròpies febleses i contradiccions.
A De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda les escenes més boges i en les que el riure del públic es converteix gairebé en un element més de l’espectacle estan a l’inici. És una arrancada que parteix de molt amunt i amb la que l’espectador “compra” l’espectacle d’entrada. A Els ocells, en canvi, el començament és més fred i distant, el moment més abstracte de l’obra, però des d’aquí, segurament el punt més baix, tot va cap amunt en un in crescendo cada cop més boig i delirant.
A banda de l’humor i la forta crítica social i política, la caracterització dels personatges és un dels punts forts de l’espectacle, tant pel que fa al vestuari, d’una varietat cromàtica que mostra la riquesa i la bellesa del món de les aus, com per l’habilitat (segell característic de la companyia) dels quatre actors per representar tots els papers de l’auca.
Els ocells (i qualsevol muntatge de La Calòrica) és el teatre que tots hauríem de veure, per plorar de riure davant la terrible i miserable condició de l’ànima humana (i, per tant, de nosaltres mateixos). No tinc clar, però, que sigui apte per a totes les sensibilitats. El seu humor és acre, càustic, punyent i insolent. D’aquell que diuen que no deixa cap canya recta, especialment pel que fa als estaments que tradicionalment han ostentat el poder en el nostre civilitzat món occidental: polítics, administració, justícia i església.
Per acabar, només vull dir-vos que el millor de tot plegat és el regust que et deixa el final, apoteòsic, estrident, a l’alçada de les expectatives que el muntatge mateix ha anat generant. I que per comprovar-ho, no tindreu més remei que anar-lo a veure.
