De tant en tant m’agrada descobrir viatges que ja són històrics. El juny de l’any passat vaig recomanar en aquesta secció el relat De Argelia a Túnez en moto, de Lady Warren, una dona que l’any 1921 es va aventurar a fer un viatge dalt d’un sidecar pel Nord d’Àfrica. I ara tornem al mateix continent i tornem a anar cap a la primera meitat del segle XX amb Sàhara Níger que, tal com indica el seu subtítol, explica l’aventura de cinc catalans que l’any 1932 van travessar l’Àfrica desèrtica en un camió.

Nicolau M. Rubió i Tudurí, conegut com a arquitecte i sobretot especialitzat en l’arquitectura de jardins, va viatjar a l’Àfrica més d’una vegada i l’any 1926 va publicar Caceres a l’Àfrica tropical. Va ser pocs anys més tard, doncs, que hi va tornar per fer aquest viatge en un camió batejat amb el nom de Barcelona que va portar-lo a travessar el desert del Sàhara fins arribar al riu Níger. El viatge comença a Alger i l’acompanyen Joan Botey, Arístides Vallès, Jordi Puig i el mecànic Jaume Cufí. Es tractava de fer 8.000 quilòmetres i això volia dir no aturar-se gaire als primers oasis que s’anaven trobant i que els hagués convertit en turistes i no pas en aventurers, o això mateix és el que escriu l’autor. El més interessant del relat és, doncs, quan són al desert més profund, perquè les coses no són gens fàcils pels viatgers i queden sovint atrapats a la sorra. El mateix Tudurí alerta al lector del que representen aquestes dificultats:

“Suposo que el lector està tan cansat com jo d’”ensamblements”, de no avançar i de no acabar d’un cop aquests treballs enutjosos. Ja voldria ésser al Níger, i haver-se tret aquest pes de sobre. Però què voleu fer-hi? Som al ball i hem de ballar. Si ens abandoneu, ¿sabeu on quedareu? Al mig de les solituds més espantoses, sense gota d’aigua, voltats de les punxes de les mimoses com a tot paisatge i companyia. La mort us hi espera. Cregueu-me, poseu-vos a la feina i ajudeu-nos a treure el Barcelona de la terra que l’empresona, i mirem de fer via tots plegats cap al sud.”

I cap al Sud, doncs, fan via, fins arribar al riu Níger, tot un altre món que es descobreix als viatgers de forma imponent amb aus aquàtiques,cocodrils i hipopòtams “que poden tombar una barca, d’un simple cop de nas.” I és en aquesta part del viatge que Tudurí se sent part d’una de les aventures de Jules Verne. I ja al límit del viatge, els amants de la cacera s’hauran d’enfrontar també als grans felins:

“Amb els lleons, entrem de seguida en conflicte. Els senyors de la selva no cediran llur senyoriu sense remugar i àdhuc sense plantar cara. Són a casa, fins ara amos indisputats, i troben insuportable que els vinguem a enutjar i a expropiar-los part dels herbívors que constitueixen llur patrimoni.”

El relat acaba, doncs, al Mekrou, un afluent del Níger.  Aleshores, Tudurí opta per no explicar la tornada tot i que assegura que tampoc va ser fàcil, sinó plena de noves aventures. Podeu trobar el llibre en una edició que en va fer La Campana l’any 1993 dins la col·lecció Terres i Gent.

 

Imatge de portada

Anterior“Els ocells”, de la companyia La Calòrica
SegüentCrítica de “John Wick 4” de Chad Stahelski
Avatar photo
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).