Sortim de l’armari i cridem ben alt: “ens ha agradat John Wick 4, ens agrada John Wick.” Siguem valents i deixem de ser uns hipòcrites, companys cinèfils. Deixeu de fingir, estimats aficionats de Godard i Bresson. No us amagueu més darrere les pàgines de Cahiers du Cinéma, alumnes de l’ESCAC, sigueu feliços i gaudiu de l’espectacle més gran del món i de l’aquelarre de violència, mort i destrucció que Chad Stahelski i Keanu Reeves ens han brindat en safata de plata.
No m’equivoco si us dic que segurament estem davant d’una de les millors pel·lícules d’acció dels últims anys. “Però les pel·lícules d’Ethan Hunt també estan molt bé, mestre Marc!“ Tens raó, petit padawan. Però John Wick té quelcom d’especial que costa d’explicar. Potser és com el cant de les sirenes a l’Odissea d’Homer o com aquell formatge blau que fot una “catipén” que tira enrere però que t’atrau amb el seu espectacular i peculiar gust. Potser és com aquell Bourbon de 16 anys que et guardes per les ocasions especials o com aquell últim “perico” a les sis de la matinada després d’una bona nit de festa.
Tota aquesta verborrea es podria resumir en què es tracta d’un plaer culpable. No ens ha d’agradar John Wick. De fet, no ens pot agradar, collons!, però mentre mirem per quarta vegada Mulholland drive per intentar entendre alguna cosa i fer-nos els interessants durant la tertúlia del cineclub, el nostre cervell no para de pensar en com de bé que ens ho hem passat amb la quarta entrega d’aquest fantàstic personatge creat per Derek Kolstad al 2014. I és que aquesta franquícia ha evolucionat i envellit com el bon vi des que ara farà 9 anys el seu director ens deixava clavats a la butaca amb la primera entrega d’aquest assassí a sou retirat. En aquell precís moment ens vam adonar que el que estàvem veient a la pantalla no era una flor d’estiu. Aquella pel·lícula era diferent i s’allunyava d’allò a què estàvem acostumats, però sense trencar del tot amb el que ha fet gran el cine d’acció i els estereotips creats en dècades i dècades de trets i cops de puny.
Però tot té un final, i aquest capítol 4 és el colofó perfecte per aquest antiheroi de vestimenta impecable. El producte ha arribat al seu grau òptim de maduració. Tot és excessiu, però sense traspassar la línia que ho podria convertir tot en una paròdia en si mateixa. Bàsicament, com el bon bevedor que sap quan ha de parar per no fer el ridícul. Res del que passa s’acosta a la realitat, però ens importa ben poc. Les escenes d’acció i les coreografies voregen la perfecció (amb permís de The raid) i Donnie Yen és un espectacle per a aquells que saben degustar un bon àpat. S’ha cuidat la fotografia i se li ha donat un paper més important que en les predecessores. Els neons i els flaixos de discoteca del Continental d’Osaka, convinant a la perfecció amb la penombra dels fanals parisencs de la segona meitat del film. I tot plegat, mentre la banda sonora creada per Tyler Bates i Joel J. Richard segueix el camí del nostre protagonista per mig món i converteix cada escena en una epopeia que només pot acabar amb la consolidació d’una llegenda.
Reeves i Stahelski han fet el camí junts i han sabut millorar en cada passa que han donat. Tot està mesurat i tot quadra a la perfecció. Fins i tot s’han permès el luxe d’obsequiar-nos amb petites i sucoses referències cinematogràfiques com la sensual i hipnòtica veu radiofònica que posarà música al camí de John Wick cap a la seva llibertat, com ho va fer en el seu moment Lynne Thigpen a The Warriors; o l’escena final al Sacre Coeur de París, en què les notes de Morricone sobrevolen un duel de pistoles del qual Sergio Leone estaria més que orgullós.
De fet, quan parlem de John Wick parlem de western. Parlem d’un William Munny que no pot escapar del seu destí, parlem d’un predicador que tot i els seus pecats amaga un fort codi ètic i moral, parlem d’un home sense rumb i solitari com el mateix Shane… Parlem de Jardani Jovanovic, de Baba Yaga… De l’home del sac.
