Aquest 2024 commemorem els cent anys de la mort de Franz Kafka, sens dubte un dels grans escriptors del segle XX. És un dels clàssics de la literatura universal que més admiro i de qui més n’estimo l’obra. No va ser un escriptor prolífic i va tenir períodes de més productivitat i de menys, però ens va deixar obres cabdals. Cal reconèixer que tot i que va escriure textos de gran qualitat literària, sempre serà mundialment conegut per la novel·la breu La metamorfosi, amb el títol de La transformació si volem ser més fidels a l’original alemany. Formava part de la minoria jueva de Praga i tot i que també parlava txec, optà per escriure en alemany, amb el qual va fer una escriptura d’una precisió i d’una singularitat que van fer d’aquest home discret i més aviat solitari, un escriptor imprescindible de semblant mèrit que qualsevol gran escriptor del passat que puguem esmentar i citar. Per entendre la figura de Kafka amb profusió hi ha l’assaig extens de Reiner Stach, amb el qual aprofundim en tota la vida de l’escriptor de Praga, i també està bé la biografia de Klaus Wagenbach. La seva obra va ser molt original en el moment de néixer i en molts sentits encara ho és, però la seva aparent estranyesa no em sembla surrealista (vigileu sempre amb les etiquetes!) sinó d’un realisme únic, potser inclús un precursor del que avui entenem per realisme màgic, i amb algun element fantàstic; un dels escriptors que admirava era Charles Dickens, entre altres autors. Podríem haver perdut part important de la seva obra si no s’hagués encarregat de conservar-la el seu amic Max Brod, i si bé podem criticar la seva lectura i interpretació dels textos kafkians, li hem d’agrair que es conservessin i fins i tot que es publiquessin. L’exemple clar és l’edició de les tres novel·les inacabades de Kafka: El desaparegut (també dit Amèrica per Max Brod), el Procés i el Castell. Els límits entre els textos que considerem literaris no sempre són definits, i ho dic perquè de Kafka hem heretat altres coses com els seus diaris, un grapat de relats i les seves cartes; no oblidem que La carta al pare, que per cert no va llegir mai el seu pare, és una de les obres més llegides del nostre autor, i entre la moltíssima correspondència, donem molt de valor a les moltíssimes cartes que va escriure a la seva promesa, per dos cops i dos trencaments, Felice Bauer. També va fer aforismes com els de Zürau, mentre patia la tuberculosi que posaria fi a la seva vida. S’ha escrit molt sobre Franz Kafka perquè la seva obra és molt oberta a interpretació, i és única en l’estil; fins i tot es pot considerar profètica per tal com el sotmetiment de l’individu a forces superiors que el poden esclafar s’ha vist com una intuïció dels sistemes totalitaris com el nazisme, la qual cosa ens obliga a recordar que, encara que ell no va viure el nazisme, familiars seus van morir en camps d’extermini. Enguany hem d’homenatjar un autor que ha generalitzat un adjectiu, kafkià, per identificar situacions angoixoses que es compliquen i emboliquen fins l’absurd. Potser va fer molta escriptura del patiment, però Franz Kafka era conscient de la força de la seva veu literària. Esperem que s’aprofiti el centenari de la seva mort per donar-li la projecció pública que es mereix. Desitjo que es facin conferències, clubs de lectura i altres activitats que el promocionin, però sobretot que es publiqui i es llegeixi, i que en gaudim l’obra i en reconeguem la seva influència; el van saber llegir, entre d’altres, Hannah Arendt o Jorge Luis Borges. Tant de bo tinguéssim en català la seva obra completa, degudament traduïda i editada en volums compactes. Hi ha temes Kafkians que no han perdut actualitat un segle després d’aparèixer i és el cas de la burocràcia, que ell coneixia bé com advocat i més treballant en una companyia d’Assegurances d’accidents laborals del Regne Bohèmia. Kafka permet molts enfocaments; jo n’he fet aquest per convidar-vos a la seva lectura, com a mínim als textos més coneguts. Ens podem prendre Franz Kafka molt seriosament, però quan t’hi endinses també descobreixes que no li faltava sentit de l’humor. Kafka és un dels escriptors que demostren que la bona literatura perdura i se la fa seva cada generació nova de lectors. L’esforç no és sempre intel·lectual sinó estètic, quan parlem de literatura. Kafka va saber crear una estètica que fa que cada fragment de la seva obra es pugui identificar ràpidament amb el seu autor. L’obligació del crític és divulgar-lo adequadament, perquè tothom es senti cridat a llegir-lo. Hem de donar eines, i una d’important és la motivació, perquè la gent s’animi a llegir La metamorfosi o el Procés. Crec que el crític no s’ha de lluir eruditament tret que ho faci en un lloc adequat, per exemple en un context acadèmic. Si t’adreces a un públic ampli o a un lector interessat en l’autor que li presentes però més acostumat al món digital que al llibre en paper, li has d’oferir la lectura que escau als seus gustos o als seus costums literaris. Els temps canvien ràpidament i també la funció que fan els textos. No oblidem que el que admirem de Franz Kafka són els seus textos i us asseguro que no us decebrà llegir-los en paper o en pantalla.
