«En una organització, les persones que fan bé la seva feina són promocionades a llocs de més responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu màxim nivell d’incompetència».
El principi de Peter— Lawrence J. Peter
Divendres, 4 de novembre de 2022
Puta Renfe. No hi ha combinació de paraules que s’expressi més alt ni amb tanta freqüència ara mateix a l’estació. El retard d’un tren curt que anava en direcció a Terrassa ha provocat un efecte domino de dimensions estratosfèriques. L’estació bull d’impaciència. «Puta renfe». Gent amunt i avall amb els telèfons enganxats a l’orella, nadons plorant, homes de negocis suant la gota grossa —per molt que el tren vagi tard el protocol els obliga a seguir portant l’americana posada—, adolescents famèlics i tota una comitiva de capgrossos estrafolaris capficats amb els horaris de l’R4.
Segons en Marc Musquera —sí, després de l’última crisi a Donosti he decidit canviar de Marc—, hi havia un R7 que arribava directament a Molins de Rei, però la pantalla no ho indica. Miro el rellotge i respiro tranquil. Afortunadament hem sigut savis i hem decidit sortir amb temps. Dues hores abans, per ser precisos. Si la Renfe no va a l’hora val més que nosaltres tampoc. Què són deu minuts d’espera comparats amb l’hora i mitja que haurem d’esperar per entrar a sala? Ja us ho dic jo: un parell de trinxats i una cerveseta fresca. Verd i daurat, dos colors que només combinen quan es barregen dins la teva psique.
—Hòstia, ha costat no? —en Marc puja al tren amb un somriure d’orella a orella mentre jo llegeixo Nova Express, de William S. Burroughs, un absolut galimaties sobre uns paràsits intergalàctics obsessionats amb el compliment total de les normatives universals—. Dic, a veure si el veig, no sigui cas que m’hagi confós, perquè quin cacau… —mentre parla, el seu somriure es manté intacte, com un diamant polit exposat a la joieria. Fa que el miris, fa que vulguis saber més coses. La gent que coneix al gegant amb la trena de foc sabrà de què parlo—. A l’estació no indicava cap R7.
—És aquest. Ho posa al lateral —em faig el savi sabent que m’ho he hagut de mirar vint-i-cinc mil vegades abans de pujar-hi. Vull que en Marc sàpiga que soc un professional, els seus ulls de cara a redacció no són els mateixos que els d’en Marc Orra. Per molt que els dos sàpiguen què és la guerra, no tenen la mateixa perspectiva de les trinxeres. Mentre en Marc Orra maleeix com si haguéssim arribat al camp de batalla sense munició, en Marc Musquera viu la vida com qui unta una torrada de mantega. Amb paciència però amb fermesa. Em fa patir que em pugui prendre per un boig. Només aquells que patim per l’existència de l’infern li tenim por a la incertesa.
—No m’hi he fixat —despreocupat com sempre, sembla que ho té tot sota control. Viu en un pla existencial tan superior que fins i tot fa que em replantegi el sentit de la vida.
—No passa res.
Em guardo el llibre i li pregunto com està. Què menys, tenint en compte que ha decidit acompanyar-me. Em respon «estic aprenent a compondre música per gaita» i «tinc l’esquena feta un cristo». No acabo d’entendre si una cosa té a veure amb l’altra o són dos fets aïllats, però déu n’hi do. No hi ha dia que aquest tros d’home no em sorprengui. A cada paraula que diu, més crec que he estat desaprofitant la vida. La vitalitat amb què parla és fora d’aquest món. A la vida he conegut algú tan il·luminat pel saber. Està clar que amb aquest Marc m’ho hauré de treballar. L’altre ja sap de quin peu calço i no me’n passa ni una, però crec que aquesta vegada em podré redimir. Fer una cobertura normal, allunyada de qualsevol tumor narratiu que es pugui acabar escampant en aquestes cròniques, explicar les coses tal i com ragen, insípides i reals. Segons parlem d’afers diversos i en Marc juga amb el llenguatge per fer acudits cada vegada més recargolats, m’adono que hi ha una tercera persona que s’ha afegit a la conversa. El paio que té en Marc al costat va llençant miradetes, com si ell també en formés part. Aquest és el poder d’en Marc, enlluernar com una làmpada antimosquits. Per molt perillós que pugui ser acostar-t’hi, és impossible no fer-ho, la llum blava que desprèn és pràcticament celestial. El paio se sent tan integrat que ja ni s’amaga del fet que cap dels dos el coneguem de res. Riu i fa que sí amb el cap cada vegada que en Marc diu alguna bestiesa o alguna veritat —no solen ser coses tan diferents—, i fa que no quan es queixa de l’esquena.
—Perdona —quan baixem del tren, aquesta mena d’autoestopista ferroviari, mancat de companyia verbal, li pica el braç a en Marc amb suavitat—. Perdona, és que no ho puc evitar. Em sones molt —tothom qui coneix en Marc Musquera sap que no passa desapercebut. És conegut a festivals de tot Catalunya, i no només de cinema. Diguem que és una mena de famós accessible. No cal buscar gaire bé per saber perfectament on està. Se’l veu de tres hores lluny.
—Ostres, doncs no sé… potser…
—Pot ser que també estiguessis al Festival de Cinema Oriental de Vic? —l’autoestopista ferroviari el talla abans que pugui pensar. Sap perfectament on l’ha vist, perquè tothom l’hi va veure. A Sitges tampoc va ser diferent. L’any que en Marc Musquera no aparegui, a Catalunya volaran caps. Un trauma tan profund com no haver trobat mai a Wally, un buit que clourà per sempre més totes les sales de cinema, deixant-nos una terra erma i falta de significat. Així d’important és el pèl-roig.
—Sí, de fet ell també hi era —m’assenyala a mi, però evidentment no m’hi reconeix. La meva presència fantasmal no li sona de res. Ell només té ulls pel gegant de la trena de foc, que un cop ha sabut que era ell ja no s’ha desenganxat del nostre costat.
Al principi semblava tímid, però mentre ens fotem un bon entrepà de botifarra, arranca a parlar sobre Joc de Trons i en Marc li comença a seguir el ritme. Com que jo no l’he vista, passo de tot i em cargolo un altre trinxat.
La sala és plena de gom a gom. Ens han fotut al galliner i el que més em fa patir és haver d’estar-me dues hores assegut en aquesta cadira de plàstic típica dels pavellons. Massa tova per repenjar-hi l’esquena i massa rígida per aparcar-hi el cul. M’hauré de moure tantes vegades que suposo que ja comptabilitzarà com a exercici setmanal. Amb la volada que porto a sobre no aconsegueixo esbrinar per què no han començat la pel·lícula. Com més anys porto fent la meva feina, menys la sé fer. Podria estar patint una mena de síndrome de Boyero? Si a l’entrada no m’haguessin fet ensenyar l’entrada —cosa gens paradoxal—, no sabria ni què vaig a veure. Afortunadament, el meu telèfon és més intel·ligent que jo i ho sap perfectament. Mad Heidi. Abans, però, un curt de globus.
Quan el presentador —des del galliner costa distingir si és en Roger Sàbat— diu globus, li repeteixo a en Marc en veu alta:
—Ha dit globus?
—Sí, això he entès.
—Però, globus de bufar? De festes? O ha dit Glovos i ho he sentit malament?
—Glovos?
—Sí, coi, els repartidors que van amb bici.
—No, no, estic segur que ha dit globus.
Tal i com en Marc m’ho confirma, em dono la volta per observar les cares dels presents. No n’hi ha cap de tant sorpresa com jo, a banda de l’autoestopista ferroviari que em mira amb cara de complicitat. Per molt improbable que pugui semblar que aquest paio sàpiga què estic pensant, aixeca les celles com si ho sabés. «Sí, sí, de veritat ha dit globus».
Quan surten les actrius i els directors de Mad Heidi, la sala embogeix. Hi ha hagut un canvi de presentador durant la presentació a manera de premi pel presentador actual, però em resulta tan difícil d’entendre que ni m’hi esforço, decideixo concentrar-me i seguir semblant professional davant en Marc. Amb el globus gairebé patino, però sembla que he recuperat el seny. Els xiscles són excessius. L’Alice Lucy —l’actriu protagonista— ha fet saber a tothom que, com que és valenciana, pot parlar perfectament amb el públic i ara no hi ha qui la senti. La gent necessita fer-li saber que la recolzen i a la sala només se sent un càntic arítmic però poderós, «valencià, valencià, valencià…».
Entre l’eufòria i la histèria col·lectiva hi ha una línia molt fina, tant que no m’he adonat que ja ha començat el curt. Huella. El dels globus.
Quan s’acaba ni en Marc ni jo hem entès res, i els seus amics, asseguts a l’altre costat, sembla que tampoc. Terror i dansa, factura visual i un final dispers. En fi, seguim, passem al “…PRESENTA…”, d’ara sí, Mad Heidi, una història de guerra i venjança, que parla sobre el control mundial del formatge i les seves conseqüències, una oda a l’antinazisme formatjós que renega de tota voluntat humana d’obtenir el monopoli del formatge. Aquests suïssos les gasten fort. Imatges tarantinesques que es repeteixen successivament en una mena d’homenatge paròdic, un cant d’amor a la sang i al formatge. No és la millor pel·lícula de l’any però és exactament el que hem vingut a veure. Formatge i caps explotant, una bona manera de passar la nit del divendres.
Quan la pel·lícula s’acaba en Marc proposa d’anar a fer una copa. De cop i volta ha aparegut tota la tropa. Els nens perduts de Mai Més, a la recerca del seu cabdill, el gegant amb la trena de foc. Ni l’autoestopista ferroviari ni jo podem seguir-li el ritme. Per molt que m’agradi prendre males decisions, demà cal treballar, que aquest festival no perdona. Sobretot perquè depenc de la Renfe.
Per primera vegada a la vida, sento que he fet bé de parlar amb estranys. Aquest autoestopista ferroviari que al principi semblava un psicòpata obsessionat amb la presència d’en Marc Musquera al mateix tren ha resultat ser el meu àngel vetllador. A falta d’un Marc Orra, està bé que algú posi seny. I què millor que un paio barbut amb dessuadora i els cabells llargs a qui encara no li he demanat el nom.
