Doncs sí, estimats i fidels lectors, ja la tenim aquí. Aquella pel·lícula destinada a omplir les sales dels nostres inhòspits i lúgubres cinemes. Aquella pel·lícula encarada a emportar-se algun premi i pensada i realitzada per agradar a uns quants acadèmics Hollywoodians carques, borratxos i masclistes (la renovació està costant més del que es  pensàvem). Aquella pel·lícula carregada d’estrelles passades, presents i futures que amb una simple mirada són capaces de canviar el destí de la humanitat. Aquella pel·lícula basada en fets reals (sempre queda bé) que combina comèdia, aventura i intriga a parts iguals per tal d’ampliar al màxim el seu target d’espectadors (més o menys com Esquerra Republicana de Catalunya). Aquella pel·lícula… Bé, ja n’hi ha prou de tanta ximpleria. Tots som prou grandets i a aquestes alçades tots sabem de quina mena de pel·lícula estic parlant.

Any rere any, pels volts d’aquestes dates sol aparèixer un d’aquests treballs. Amb més o menys encert, acostumen a ser films simpàtics que et fan sortir de la sala amb un somriure i un comentari positiu, però poc efusiu i amb la perspectiva que demà ja no recordaràs ni el nom del protagonista. En el cas que ens ocupa, tot això no ha estat possible. El bo de David O. Russell, un director capaç del millor i del pitjor (alerta spoiler: en aquesta ocasió és del pitjor) ha llençat la casa per la finestra amb una història de superació, amistat, intrigues i passions, i amb un missatge humà que rebria la total aprovació de la mateixa Mare Teresa de Calcuta. Tot plegat rodejat d’un glamur que fa tirar enrere. A Amsterdam hi trobem actuant (dic actuant per dir alguna cosa) a Christian Bale, Margot Robbie, John David Washington, Alessandro Nivola, Anya Taylor-Joy, Chris Rock, Andrea Riseborough, Michael Shannon, Mike Myers, Taylor Swift, Robert de  Niro, Rami Malek, Zoe Saldana… Sembla que només amb aquesta llista ja podríem muntar una gala al Dolby Theatre, no? Tranquils, no us comenceu a tocar el membre encara, perquè en moltes ocasions ni les estrelles poden tapar la merda.

En el nou treball del director novaiorquès tot falla estrepitosament, i el més preocupant de tot és que resulta extremadament avorrida. L’amalgama de gèneres no acaba quallant en cap moment i el guió juga amb la comèdia, el drama i l’èpica de manera grollera i sense cap mena de sentit. Sí, feia temps que no veia una cosa tan fluixa en una sala de cinema. Segurament la banda sonora i el disseny de producció podrien salvar-se d’aquest (ALERTA! TÒPIC) naufragi. Però és que si amb aquest pressupost ja no fotem bé ni la part més tècnica d’una pel·lícula, val més que pleguem.

Estigueu tranquils, arribaran coses millors a les sales, però probablement no vinguin de Hollywood o d’aquest suposat cine d’autor que diu practicar David O. Rusell. Al final, el cardat soc jo, que ja he vist la pel·lícula. Vosaltres encara podeu triar i escapar d’aquesta tortura. Per mi ja és massa tard. Per cert, els que em coneixeu potser us haurà sobtat aquest to sorneguer de la ressenya més propi d’en David Muñoz (no li arribo ni a la sola de les sabates) que no pas meu, però el fet és que tot plegat em va resultar una puta broma de mal gust.

AnteriorEl principi de Peter: intermitències i penúries al 41è TerrorMolins
Següent“Emily”, Frances O’Connor
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.