Durant el passat Festival de Cinema Fantàstic de Sitges vaig assistir a l’estrena d’Emily, de la directora Frances O’Connor, film que recrea parcialment de forma lliure i poc cenyida la cronologia i esdeveniments reals els últims anys de vida d’una de les escriptores britàniques més reconegudes de la història: Emily Jane Brontë (Thornton, 30 de juliol de 1818; Haworth, 19 de desembre de 1848). Segur que la majoria sabreu de qui parlem. Breument, en primer lloc, caldria no confondre Emily amb la seva germana gran, Charlotte, també escriptora de renom que alguns de vosaltres associareu a la seva obra més coneguda: Jane Eyre (1847). Tornant a Emily, és autora de la famosa novel·la titulada Wuthering heights (traduïda al català com Cims borrascosos), publicada també l’any 1847 i considerada una de les obres referents de la literatura anglesa. A la novel·la es parla sobre dues famílies de la noblesa terratinent, els Earnshaw i els Linton, que viuen a les terres ermes de West Yorkshire, i les seves turbulentes relacions amb el fill adoptiu d’Earnshaw, Heathcliff. Pels que no l’heu llegida, destaca el fet que Cims borrascosos està eminentment influïda pels forts corrents romàntics i la ficció gòtica contemporanis de l’autora. Malgrat el seu innegable talent, pocs dubten que es tracta d’una de les obres literàries més grans mai escrites en llengua anglesa, tot i que Emily es va veure obligada a publicar la novel·la sota el pseudònim masculí d’Ellis Bell per poder esquivar les dificultats que tenien les dones del segle XIX per ser reconegudes pel seu treball i èxits particulars. Un cop publicada, la novel·la va recollir crítiques ferotges i molt polaritzades per les seves representacions de crueltat mental i física, inclòs l’abús domèstic, i pel repte que suposava de cara a l’estricta moral victoriana i els seus cinismes religiosos i socials. No obstant això, el pas del temps l’ha posada a lloc, de manera que s’ha convertit, per mèrits propis, en una de les manifestacions més genuïnes i valorades de l’anomenat esperit romàntic i una de les obres literàries més importants de tota una època.

Cinematogràficament, Emily és un exercici rodó, escrit i realitzat −en el que és el seu debut darrera la càmera− per la britànica Frances O’Connor. Fins ara, O’Connor destacava pels seu rol interpretatiu a pel·lícules com Mansfield Park (1999), Madame Bovary (2000), A.I. Inteligencia Artificial (2001) i The Conjuring 2 (2016), entre altres. Aquí, O’Connor, amb una gràcia i saber fer dignes de cineastes teòricament amb molta més expertesa que no pas ella, explora les relacions que van inspirar Emily Brontë, tant aquelles amb les seves altres dues germanes com les que va establir amb el seu malaguanyat primer amor, a més de l’especial complicitat que l’unia amb el seu germà Branwell, a qui O’Connor deixa ben clar que Emily reverenciava pel seu evident inconformisme. Com he llegit recentment, les produccions que tracten de representar el procés creatiu d’escriptors famosos s’enfronten a una tasca en què és força difícil reeixir, però O’Connor evita caure en efectes o clixés podríem dir massa cursis en els quals sí han caigut anteriorment altres cineastes. Malgrat que alguns esdeveniments de la vida real de la nissaga de germans Brontë coincideixen amb els representats en el llibret o guió escrit per la directora, la llibertat en l’exercici d’imaginació que es pren dona al producte final un aire fresc i gens encotillat.

En aquest sentit, el film alterna algunes de les vivències i vicissituds de les germanes Brontë (Charlotte, Emily i Anne) i el seu germà Branwell després de la mort per tuberculosi de la seva mare, amb certes recreacions d’aspecte imaginari que tenen com a objectiu principal reflexionar sobre les raons que van impulsar una obra tan cabdal i trencadora per l’època com va ser Cims Borrascosos. Per citar algun passatge, s’hi reflecteix el pas d’Emily i Charlotte pel col·legi de Clergy Daughters, a Cowan Bridge (Lancashire), que anys més tard inspiraria la germana gran –Charlotte– per descriure el sinistre col·legi Lowood que apareix a Jane Eyre. També s’hi pot veure quina va ser la gran preocupació dels últims anys de vida d’Emily: tenir cura de Branwell (un magnífic Fionn Whitehead en el seu paper). No en va se’ns descriu Branwell com un jove pintor idealista, però fracassat i problemàtic (l’ovella negra de la família) que és acomiadat de la modesta feina que havia aconseguit a les oficines del ferrocarril i que és focus d’un escàndol social per haver festejat una dona casada, la qual cosa trencava els estrictes cànons d’una època tan intransigent com la victoriana. Al film, la mitjana de les Brontë és testimoni de com l’addicció a la beguda del seu germà passa a ser cada vegada més extrema i afegida a un consum indiscriminat d’opi. A la vida real, Emily, que es considerava una persona severa i poc sociable, de temperament intransigent i poc efusiva, en va tenir cura fins a la seva mort. I sembla que Cims borrascosos i altres poemes de l’autora van ser escrits durant llargues vigílies mentre esperava que el germà tornés a casa borratxo i col·locat a més no poder.

Tornant al film de O’Connor, al davant de l’elenc d’actors trobem una sòlida, entregada i atractiva (per a mi) Emma Mackey, l’actriu i model francobritànica que, després de papers menors en pel·lícules independents i curtmetratges, va obtenir finalment el reconeixement que es mereixia interpretant Maeve Wiley a la sèrie de comèdia dramàtica Sex Education (i que podeu trobar a Netflix). Aquest paper en concret li va merèixer una nominació als British Academy Television Awards. Mackey protagonitza també la pel·lícula dramàtica Eiffel (2021) i la recent Death on the Nile (2022) del polifacètic Kenneth Branagh. Com he dit, al seu costat destaca Fioonn Whitehead en el paper de Branwell Brontë, qui anteriorment l’havíem pogut veure a l’esplèndida producció bèl·lica Dunkirk, dirigida per Christopher Nolan l’any 2017.

Per concloure, Emily explica (parcialment en versió lliure) la vida d’Emily Jane Brontë, una de les autores angleses més conegudes de la història. Aquesta novel·lista, que va morir a la prompta edat de 30 anys, ha estat vanagloriada per moltes generacions de joves per ser una figura rebel i inadaptada als temps tan estrictes que li van tocar viure i que, gràcies a la seva perseverança i força vital, va escriure una de les grans obres de la literatura mundial. Tot i que l’atípica estructura de Cims borrascosos va desconcertar els crítics d’aquella encotillada època victoriana, avui, per contra, fruit de l’apassionat treball de revisió d’O’Connor (en aquest cas després de dècades de treball actoral), MacKey i Whitehead entre d’altres, podem comprendre millor quines van ser les fonts d’inspiració i les relacions familiars que van portar a la gestació d’obres tan transcendents com Wuthering heights i Jane Eyre per les germanes Brontë. I que bé també que, de passada, puguem gaudir d’un parell d’hores més que rodones cinematogràficament parlant. Al meu entendre, doncs, els aficionats a les pel·lícules d’època farien bé de no perdre’s l’oportunitat de veure Emily enmig de tanta oferta de true crimes i Marvel còmics per la qual últimament ens veiem desbordats.

 

 

Comparteix
AnteriorCrítica d'”Amsterdam”, de David O. Russell
Següent“L’esdeveniment”, Annie Ernaux
Vigatà d’adopció però hilarienc (vaja, de Sant Hilari de Sacalm) de soca-arrel. Investigador de noves teràpies avançades contra les malalties cardiovasculars al Campus Can Ruti de Badalona, estimo també el bon cinema i la literatura. Vaja, un altre dels molts apassionats que corren pels patis de butaques, biblioteques o llibreries d’arreu. Entre hores també m’agrada passar el temps fent critiques (sempre constructives!) de molt del material què visiono i llegeixo, a més de fer divulgació científica de forma més que amateur. De moment, doncs, i que us pugui interessar, això és tot. Salut i llarga vida a tota les formes de cultura que es fan i es desfan!