Potser pot semblar agosarat que ho digui així, però em disposo a cometre un intent de suïcidi en directe. Una provocació que podria adquirir cotes devastadores i desembocar en una venjança d’allò més sanguinària per part de la persona més temible de tota la plantilla: en Marc Orra.

Si una cosa està clara és que al tresorer de L’Escriba i company de fatigues d’un servidor, li encanten els westerns. No només ha escrit sobre westerns en aquesta revista amb una passió malaltissa i desmesurada, sinó que a més ho ha fet moltíssimes vegades. I creieu-me, he fet un repàs de tota l’hemeroteca. Dels 319 articles que té, 16 són sobre westerns o, que d’alguna manera, estan relacionats amb el gènere. Sí, sé que la xifra pot semblar petita, però comparada amb tots els articles sobre westerns que s’han fet a la revista, ell representa més del 94,8% de la xifra total. Quan hi ha westerns pel mig, podeu estar segurs que ell hi està ficat de quatre grapes, llepant la pols del desert i menjant amanida d’estepicursors, amb un revòlver a sobre la taula apurant les últimes calades del cigarro abans que arribin els 30 minuts finals de la pel·lícula. Ell és el bo. Ell és el dolent. Una ombra allargada entre les dunes com la de Bill Munny, esperant la seva hora. «¿Quién es el dueño de esta pocilga?», demana. I tots diem «en Marc Orra», sabent que al cap de tres segons ens cosirà a tots a bales.

D’altra banda, ja que hi som, penso que potser cal esmentar una altra cosa abans que comenci a sonar la batuta d’Ennio Morricone. Una cosa realment important. En Marc Orra, l’any 2021 va escriure un article sobre Walter Hill a la revista El Cinèfil que es titulava «Walter Hill, l’home que volia escriure westerns». Cito textualment, marcant en negreta les frases que més em fan patir:

“Deixeu-me, abans de tot, que reivindiqui una mica la figura de Walter Hill. Aquest director originari de Long Beach, Califòrnia, m’ha acompanyat tota la vida i segurament és el culpable d’aquesta meva dèria pel cinema, i més concretament, per tot els films que es van dur a terme entre les dècades dels setanta i els vuitanta. Els que em coneixeu ja sabeu de les meves preferències retro, i els que sou de la meva quinta o nascuts a finals dels setanta m’entendreu perfectament quan us digui que Walter Hill va ser un director que va fer les delícies de tota una generació en rodar les pel·lícules que molts de nosaltres haguéssim rodat i, bàsicament, les pel·lícules que a ell mateix li agradava veure a la gran pantalla” (Marc Orra, 2021)».

Com heu pogut veure, em preocupa gairebé tot, ja que la nova pel·lícula de Walter Hill no m’ha agradat. Ni tan sols per fer la migdiada del diumenge. És més, preferiria tornar a veure el tràiler. Allò sí que era cinemàtic.

 

—Descripció explícita del tràiler—

Apareixen els crèdits dels productors i es veuen els dos protagonistes: Christopher Waltz i Willem Dafoe.

Dafoe a Waltz: «Saldré de aquí la semana que viene, he cumplido mi condena».

Entenem que Dafoe està presoner i busca venjança.

Waltz a Dafoe: «He oído que vas diciendo que lo primero que harás cuando salgas será conseguir un revólver y luego buscarme».

Entenem que Waltz és un caça recompenses i és el culpable de les seves penúries.

Bam. Dafoe dispara. Un pistoler desconegut cau. Bam. Un altre. Bam. Un més.

Dafoe a Waltz: «Considérate hombre muerto».

PIRIRIII PIRIII RIIIIII. TROMPETES APOTEÒSIQUES TIPIQUÍSSIMES DE WESTERN. RAM TAM TAM. TAMBÓ APOTEÒSIC TIPIQUÍSSIM DE WESTERN ACOMPANYAT D’UN BAIX APOTEÒSIC TAMBÉ TIPIQUÍSSIM DE WESTERN.

Apareix un cartell: UN MERCENARIO.

Línies de guió que no cal transcriure perquè expliquen tota la trama.

Apareix un altre cartell: UN FORAJIDO.

Més línies de guió que expliquen tota la trama i no cal transcriure.

Bam. Bam. Bam. Willem Dafoe segueix disparant.

Apareix un altre cartell: Y EL DESTINO DE UNA MUJER.

Línies. Línies. Línies. Línies.

Una promesa de mort.

I un altre cartell. El millor: DEL LEGENDARIO DIRECTOR WALTER HILL.

Un altre cop línies: _—_—_—_—_—_—_

Repetició de la mateixa fórmula fins que s’acaba.

Epiquíssim.

 

Efectivament, us haureu adonat que no hi ha res que ens pugui aturar. Els cinèfils acudim en massa als cinemes per tornar a veure allò que tots volem veure. Una pel·lícula de la qual mai ens cansem. És la festa del cinema i les taquilles no donen l’abast per atendre totes les sol·licituds absurdes que els plantegem. «On puc amarrar el cavall?». «Un got de whiskey. I ràpid abans no tregui el Winchester». «On és l’escupidera?». «Estic buscant un home anomenat Django».

Amb la sala de gom a gom, clavant trets a l’aire i escandalitzant a tothom, el que ens trobem és un western clàssic, amb un ritme més trillat que les cançons de Txarango, una edició que sembla feta amb Powerpoint i un guió més matusser que el discurs polític del President Rajoy. La pel·lícula no només no sap aprofitar la qualitat dels seus actors sinó que a més aquests s’han de veure intercalant cares entre ells i amb paisatges de pols i sorra mal enquadrats. La imatge està tan cremada com un turista al sol. El turista és anglès i va més cuit que un cigró amb xoriço. Ni tan sols s’ha adonat que porta la crema solar a la mà dreta. El molt depravat està massa concentrat fent-se una palla amb la mà esquerra intentant ruixar tota la Barceloneta amb el seu semen de color Brèxit. La gent s’ha posat a insultar-lo i han trucat a la policia, que de seguida s’ha posat a repartir quatre hòsties als que venen cervesa sense ni tan sols plantejar-se per què els han trucat. En resum, un puto cristo.

A mida que tot avança, els trets a l’aire es converteixen en un tiroteig massiu contra la pantalla, una ràfega de trets dirigida contra les proclames de tots aquells fanàtics que buscaven la redempció de Hollywood. Un atemptat contra el mateix gènere i totes les pel·lícules que l’han precedit. La declaració d’una guerra oberta contra Sergio Leone i Sam Peckimpah. Definitivament, la mort d’un somni.

Quan la pel·lícula s’acaba, tots repetim l’última frase de Christopher Waltz: «me’n vaig a fotre un beure». Perquè, què més ens queda quan ja no ens queda res? Sigui el que sigui, ho anirem a buscar al fons d’un got buit mentre pensem en com va morir John Ford.

La resposta: Càncer d’estómac.

 

 

PD: Tenint en compte que ja us he descrit el tràiler, he optat per deixar-vos aquí aquesta meravella.

AnteriorAquest divendres 25 de maig als cinemes…
SegüentCINECLUB VIC. Suro
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.