Fa 2 setmanes es van fer 75 anys del Dia D, també conegut com a Desembarcament de Normandia o Operació Overlord, i fa uns dies vaig encetar aquest díptic com a repàs de com el cinema ha anat plasmant aquesta decisiva victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, amb una primera part que posava la vista sobre el segle XX. Ara és l’hora de fixar-se en el segle XXI, però començant per l’any 1998 amb la pel·lícula que va canviar l’estètica dels films bèl·lics més enllà del 2000 dotant-los d’una veracitat inèdita fins al moment.
SAVING PRIVATE RYAN (Steven Spielberg, 1998)
La tercera aproximació a la Segona Guerra Mundial d’Steven Spielberg, després d’Empire of the Sun (1987) i Schindler’s List (1993), narra l’epopeia, parcialment inspirada en la història real dels germans Niland, de com un batalló de soldats aliats supervivents al Dia D ha d’endinsar-se a les línies enemigues per rescatar James Ryan, un paracaigudista del qui es desconeix si ha sobreviscut al Desembarcament o no, però a qui se li ha concedit la tornada a casa després que els seus tres germans hagin mort a la guerra. Film profundament antibel·licista, com la cinta del mateix any Thin Red Line (1998) de Terrence Mallick o com The Big Red One (1980), comentada a la primera part d’aquest article, que Spielberg inicia amb 30 minuts d’una recreació crua, visceral i despietada del que va ser viure el Desembarcament de Normandia a la platja d’Omaha en primera persona i que va crear escola. Usant mes de 1.500 extres, molts de la reserva militar irlandesa i dels quals uns 30 eren persones que havien sofert amputacions reals per dotar d’un gore inèdit i ultra-realista a una superproducció d’aquestes característiques, fins i tot veterans d’aquella batalla la van qualificar de massa realista i van confessar que els dolia veure-la.
BAND OF BROTHERS (Richard Loncraine, 2001)
No es una pel·lícula, sinó una sèrie, però és just anomenar-la. Coneguda aquí com Hermanos de Sangre i produïda per Steven Spielberg i Tom Hanks arran de l’èxit i la naturalesa de Saving Private Ryan, aquesta excel·lent mini-sèrie de 10 capítols que més aviat sembla un blockbuster de Hollywood per episodis, va ser la que va catapultar a la cadena HBO a l’estatus de culte. El seu rigor històric és formidable, ja que inclou entrevistes a supervivents, cartes de soldats i cròniques de periodistes de l’època. Al llarg de la sèrie, es narra la història de la Companyia Easy i el seu recorregut per la WWII. El segon capítol, anomenat Day of Days i dirigit per Richard Loncraine, narra el Desembarcament de Normandia, on l’Easy va participar. Imperdible. Destacar també, que anys després, Spielberg, Hanks i HBO van reunir-se de nou per desenvolupar The Pacific (2010), una altra mini-sèrie sobre la WWII però ambientada en el conflicte asiàtic de la guerra.
MY WAY (Kang Je-gyu, 2011)
Sens dubte, la joia exòtica d’aquesta selecció. Biòpic coreà sobre Yang Kyoung-jong, un supervivent nat involucrat en la WWII sense voler-ho. Obligat a allistar-se a l’exèrcit japonès als anys 30, acaba capturat per militars soviètics i passant-se al seu bàndol. Combatent al front oriental, és capturat pels nazis, la qual cosa fa que es passi al bàndol dels nazis i acabi defensant Normandia el Dia D, on acaba presoner dels nord-americans. My Way no és només una rara avis per ser un film coreà sobre la Segona Guerra Mundial, sinó també per ser el biòpic de l’únic home que va lluitar amb els japonesos, els nazis i els aliats a la Segona Guerra Mundial sense ser de cap dels països involucrats en la guerra (Corea).
CHURCHILL (Jonathan Teplitzky, 2017)
Acabo amb un altre biòpic que cal no confondre amb Darkest Hour de Joe Wright (film que també és un biòpic de Churchill de l’any 2017 i que va atorgar a Gary Oldman el seu anhelat Oscar aquell any). El film de Wright se centra en les primeres 4 setmanes de Churchill com a Primer Ministre, però el film de Jonathan Teplitzky se centra en els dies previs al Dia D. I tot i que el film és històricament molt rigorós i ofereix una visió burocràtica de la WWII molt interessant (no en va la guionista Alex von Tunzelmann és historiadora), com a pel·lícula acaba resultant mancada d’emoció. Brian Cox encarna a un Primer Ministre Churchill depressiu, narcisista i clarament en contra de l’Operació Overlord, ja que la considerava un suïcidi, i on la seva visió veterana és vista, tant per uns optimistes Estats Units com pels seus assessors, passada de moda i pessimista, i més focalitzada en la Gran Guerra que no pas en la guerra contra el nazisme.
Hi ha, efectivament, moltíssimes pel·lícules i nombrosos documentals sobre el Desembarcament de Normandia que no hem esmentat, però crec que aquesta selecció que abasta 70 anys de cinema amb el Dia D com a eix vertebrador ofereix molts i diferents punts de vista d’una mateixa acció heroica que va significar permetre confiar en la victòria aliada contra el nazisme.
