En ple segle XXI, és un fet que la percepció social global és que Estats Units “va guanyar” la Segona Guerra Mundial. I si bé és cert que la seva entrada el desembre de 1941 (arran de l’atac a Pearl Harbor) va ser decisiva per decantar la victòria cap al bàndol aliat, la realitat diu que la victòria del Front Aliat vers el III Reich va ser, majoritàriament, gràcies a la Unió Soviètica. El 93% de les baixes de l’exèrcit alemany es van produir al front oriental i la derrota de Hitler a Stalingrad el 2 de febrer de 1943 va canviar el curs de la Segona Guerra Mundial. No obstant, durant 60 anys ens hem vist inundats per produccions cinematogràfiques de Hollywood (de gran qualitat) que posen el front occidental davant del front oriental soviètic aprofitant que és innegable que l’anomenat Dia D o Desembarcament de Normandia va tenir una importància decisiva, ja que significava que Hitler perdia oficialment pels dos fronts. Aquesta operació va rebre el nom en clau d’Overlord i està catalogada com la major invasió per mar de la història amb un total de 250.000 soldats involucrats, sobretot britànics i nord-americans, amb nombroses tropes franceses i poloneses i d’altres regions aliades apuntades per assaltar les platges del nord de França.
El passat 6 de juny de 2019 es compliren 75 anys d’aquest Desembarcament de Normandia, i nombroses i boníssimes produccions nord-americanes de totes les èpoques han sabut dotar aquestes pel·lícules de l’èpica i la tragèdia necessàries per què, tants anys després, el Dia D sigui recordat com el punt d’inflexió de la Guerra. En aquest díptic analitzarem com el cinema ha tractat l’operació Overlord. En aquesta primera part, ens centrarem en la segona meitat del Segle XX, i en la part final, en el que portem de segle XXI.
LE BATAILLON DU CIEL (Alexandre Esway, 1947)
Producció francesa que té l’honor de ser la primera obra de ficció sobre els fets del Desembarcament de Normandia. Narra el període d’entrenament d’un batalló de paracaigudistes britànics el dia abans del Dia D i fins que són llançats sobre la Bretanya francesa per ajudar a La Résistance a contenir l’exèrcit nazi que anava camí de Normandia.
https://www.youtube.com/watch?v=XvuicfXv3NI
THE LONGEST DAY (Ken Annakin, Andrew Marton i Bernhard Wicki, 1962)
Indubtablement, el film de referència. Aposta pel rigor històric més que per dotar el film d’un argument i d’uns protagonistes centrals. Els 180 minuts de metratge de The Longest Day se centren en tots els detalls de l’Operació Overlord des de tots els punts de vista: britànic, nord-americà i alemany. Amb un repartiment encapçalat per John Wayne, Robert Mitchum, Sean Connery, Richard Burton, Henry Fonda, Peter Lawford, Mel Ferrer, i moltíssimes superestrelles més, i amb fins a 5 directors diferents (on per exemple, Ken Annakin feia les escenes britàniques, Andrew Marton les nord-americanes i Bernhard Wicki les escenes alemanyes), la seva coralitat li atorga un aire de pseudo-documental que anys després seria la inspiració per a Tora Tora Tora (1970), pel·lícula sobre el succés de Pearl Harbor.
https://www.youtube.com/watch?v=QJs4B9dC-xk
OVERLORD (Stuart Cooper, 1975)
És important no confondre’l amb el film de gènere produït per JJ Abrams amb el mateix nom que vam veure al Festival de Sitges l’any passat i on el Dia D és el mcguffin per un producte d’acció-terror, tot sigui dit, prou decent. Aquesta Overlord del director, escriptor i actor Stuart Cooper guanyadora de l’Ós de Plata del Festival de Berlín, barreja entrevistes i imatges d’arxiu amb ficció rodada també en blanc i negre per donar-li un aspecte de documental ficcionat. El film segueix la història d’un soldat britànic perseguit per la premonició de la seva pròpia mort el Dia D, quan s’allista pocs mesos abans.
THE BIG RED ONE (Samuel Fuller, 1980)
Si The Longest Day és l’obra mestra del Dia D quant a rigor històric, The Big Red One, coneguda aquí com Uno rojo, división de choque, és la pel·lícula més descarnada i antibel·licista de la llista. Pel director i guionista Samuel Fuller, que va formar part de l’avantguarda de l’assalt a la platja d’Omaha el mateix Dia D, el film és més aviat un exercici terapèutic on Lee Marvin i Mark Hamill protagonitzen la història de la 1a divisió d’infanteria a la qual Fuller va pertànyer, coneguda com l’Esquadró Gran Vermell, i que va lluitar a Àfrica, Itàlia i França amb, és clar, una gran part del film al Desembarcament de Normandia a l’inici.
Pels qui heu trobat a faltar Steven Spielberg al final d’aquesta primera part, no us alarmeu, perquè atès que el clàssic modern Saving Private Ryan (1998) va renovar l’interès pel cinema bèl·lic incorporant una cinematografia més realista i una visió més crua i visceral adoptada al llarg del Segle XXI, serà el film d’apertura de la propera i última entrega.
