Crec que per fi m’he reconciliat amb les novel·les epistolars. Recordo que El color púrpura, d’Alice Walker, malgrat les expectatives i les bones crítiques, no em va atrapar prou i sempre ho vaig atribuir al gènere epistolar. Després de llegir La societat literària i del pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows (Amsterdam, 2023), m’adono que potser anava equivocada i que no tenia tant a veure amb el gènere sinó amb l’argument en si, perquè aquesta m’ha agradat molt, tant pel que fa a la forma com el contingut.
Ens situem al 1946, just a la fi de la Segona Guerra Mundial. La història gira a l’entorn de la Juliet Ashton, una escriptora que sembla que es troba del tot davant de la temuda pàgina en blanc i necessita trobar un tema per a la propera novel·la que vol publicar amb el seu editor, en Sidney Stark, que tindrà un paper rellevant i decisiu. Aquí és quan entra en joc l’atzar, un fet que la portarà no només a desenvolupar la temàtica del llibre, sinó a un canvi total a la seva vida. A principis d’any, la Juliet rep una carta d’en Dawsey Adams, un habitant de l’illa de Guernsey i membre d’un col·lectiu literari creat durant l’ocupació nazi que es fa dir La societat literària i del pastís de pela de patata de l’illa de Guernsey. L’Ashton, captivada pel nom del grup i encuriosida per algunes de les anècdotes que li explica l’Adams, comença a establir contacte amb ell, amb qui sorgirà una amistat a distància.
A través de les cartes que intercanvien la Juliet i en Dawsey, anirem coneixent una mica més el dia a dia i el passat d’aquesta illa del canal de la Mànega, de les persones que l’habiten i de com sobreviuen als embats dels alemanys, unes històries que, en boca d’Ashton, són “fascinants i commovedores”, però també dures i colpidores. La societat literària, que es reuneix per debatre sobre literatura, és clarament un refugi per als habitants de Guernsey, que, més o menys aficionats als llibres, intenten posar una mica de llum i color a les penúries de la guerra. Hi trobarem referències a Jane Austen, a les germans Brontë o a Charles Lamb, entre d’altres i, un cop més, es demostrarà com els llibres tenen un poder intrínsec per unir i reunir les persones, sigui quan sigui i a l’època que sigui, i com, sovint, són el millor antídot contra la soledat, els temors i les tristeses. La Isola, en Dawsey, l’Eben, l’Eli, l’Amelia, la Kit, l’Elizabeth… tots ells formen part d’aquest univers creat per Shaffer i Barrows, uns personatges que es faran estimar i a qui la Juliet tindrà unes ganes boges de conèixer. Per això es desplaça a l’illa. Ja té tema per a la nova novel·la: vol escriure sobre la gent de Guernsey.
Un cop allà —que correspon a la segona part de la novel·la— és quan per a mi s’inicia la trama que de debò atrapa, amb referències històriques fidedignes de l’ocupació en aquest racó de món i amb una especial interès per l’Elizabteh McKenna, una dona que m’ha recordat Elisabet Eidenbenz, la mestra i infermera fundadora de la Maternitat d’Elna. Malgrat que les seves trajectòries vitals no tenen res a veure, sí que comparteixen l’esperit altruista i esperançador, l’empoderament i la convicció que el canvi és possible. Trets que, d’alguna manera, també caracteritzen l’escriptora protagonista de la novel·la. Penso que precisament aquest és el valor real dels llibres: la força que tenen per apropar-nos a històries reals i per identificar-nos-hi fins a arribar a sentir que ens pertanyen. I això és el que pretén Ashton amb la seva arribada a l’illa: saber més sobre aquestes vides, investigar-les, desgranar-les i compartir-les perquè agafin la dimensió i la magnitud que es mereixen i que com a lectors siguem capaços de fer-nos-les nostres, comprendre-les i emocionar-nos quan les llegim.
El nazisme i l’holocaust són temes molt habituals en literatura, penso que mai tindrem prou vida per llegir sobre aquest episodi tan esfereïdor de la història contemporània. Cada narració colpeix tant o més que l’anterior. Ara bé, hi ha moltes maneres de plantejar-ho i de fer-ho atractiu a ulls del lector —atractiu el com, no el què, és clar, perquè els fets no hi ha manera que ho siguin—. Mary Ann Shaffer va saber trobar la manera d’arribar al cor dels lectors a partir dels bocins de vida d’aquests illencs que també van ser víctimes de Hitler, i Annie Barrows molt destrament va agafar-li el relleu per completar la novel·la.
Així doncs, malgrat l’horror, és una història bonica i entranyable, amb tocs d’humor i alguns moments de tensió que ens mantindran expectants i amb ganes d’avançar. La novel·la té l’objectiu de projectar “una mica de llum damunt el patiment i la força de la gent de les illes del Canal durant l’ocupació alemanya”, explica Mary Ann Shaffer, i alhora és un cant a l’art i a la literatura, a l’amor pels llibres i a aquesta quotidianitat que sovint ens ofega però que encara conserva algunes ànimes generoses que ens expliquen qui són, com han sobreviscut i quin lloc han ocupat en la història universal.
