Jo sempre dic que la vida et posa a lloc, l’únic problema és que a vegades tarda massa o massa poc. El que està clar és que hi ha refranys molt encertats que s’han dit sempre com “tot el que sembres, reculls” o “s’enganxa abans a un mentider que un coix”, però n’hi ha un que em ressona molt i des que sóc mare, encara més: “no diguis mai: d’aquesta aigua no en beuré”.
I és que quan t’embarasses, t’omples la boca i el cervell d’informació i de coses que faràs i que no, coses que necessitaràs, maneres d’actuar, coses que diràs, coses que continuaràs fent després de tenir-lo, etc. Quan tens el teu fill en braços, no saps ni com, se’t gira el cervell de cop i et canvia per complet la major part del discurs que havies etzibat als quatre vents sobre el teu model de la millor mare del món… però a mida que va creixent el teu petitó, te n’adones que eres molt ingènua (però molt molt, eh) i t’has de “menjar” moltes de les coses que deies que faries i no faries al ser mare.
Per començar, ser mare és molt i molt bonic però és per sobre de tot: un canvi brutal a la teva vida i a la vida de parella. Això vol dir que hi ha i hi haurà crisis perquè costa tornar-te a adaptar a tot amb una tercera personeta al teu costat, un temps caòtic, sobre tot al principi, que t’anul·les com a dona i passes a ser un ésser connectat al teu fill i a les seves necessitats (bàsicament jo oblidava de mirar-me al mirall, rentar-me la cara de bon matí o de pentinar-me). Però tot millora, tot evoluciona, tot es pot arreglar i tot passa.
Però entre tants canvis i dalts i baixos emocionals i físics, sempre toca escoltar “els experts de torn” que diuen que ho saben tot però que no tenen fills encara, els que critiquen sense fonament o que et fan dubtar sobre la criança del teu fill, cosa poc encertada, ja que quan acabes de parir tens les hormones pels núvols i això desembossa a una muntanya russa emocional que no cal esverar més del compte.
Per això avui parlaré sobre costums i creences sobre criança que val la pena desmentir per rebatre aquests inoportuns amics o familiars que la vessen intentant quedar bé dient frases que s’han dit sempre:
- Si els nens van descalços es refredaran: MENTIDA. La pediatra Glòria Colli afirma reiteradament que els infants no es poden refredar per anar descalços ja que els v
irus no entren pels peus. Perquè es produeixi un refredat o infecció respiratòria fan falta que els virus penetrin per la via respiratòria superior (nas i boca) i s’instal·li a la mocosa. L’únic que fa l’aire fred és produir una disminució de la resposta immunològica (disminueix el mecanisme natural de neteja i l’activitat de glòbuls blancs) i això fa que afavoreixi l’entrada de virus i el desenvolupament de la malaltia. Però que quedi clar que el fred, com a factor físic, no és la causa de cap malaltia, i que fa falta que alguna persona ja malalta estigui a prop o que toquem algun objecte contaminat. - Si no li poses sabates caminarà malament: MENTIDA. Un estudi elaborat per Isabel Gentil García, professora de la Escuela Universitaria de Enfermería, Fisioterapia y Podología de la Universidad Complutense de Madrid, afirma que els nens descalços són nens més feliços, ja que un ús precoç de calçat pot afectar al seu desenvolupament físic i neuronal. S’argumenta que el moviment físic i l’estimulació sensorial de l’infant a través dels peus descalços és factor d’acceleració de maduració, del desenvolupament propioceptiu i del desenvolupament intel·lectual del nen. També, el fet de recolzar el peu nu sobre diferents superfícies fa que es desenvolupi la musculatura i faci que l’infant se senti més segur per caminar, gatejar i/o millorar la seva tècnica de desplaçament.
- Plorar eixampla els pulmons: Si fos així, seria molt interessant que tota persona amb problemes respiratoris es passes el dia plorant, aconseguiria pulmons més grans i problema solucionat! Penso que no fa falta dir res més…
- Dormir tota la nit és dormir com un nen: Si que és veritat que hi ha molts nens petits que dormen tota la nit sencera sense despertar-se però, majoritàriament, no és així. Els nens neixen amb dues de les cinc fases del son que té una persona adulta i mica en mica les van adquirint totes i allargant les hores de son. Un nadó necessita menjar constan
tment tan de dia com de nit i és d’esperar que es desperti cada hora, cada dues o cada tres per tal de menjar, sentir que no estar sol i segur i tornar a dormir. Per tant, jo proposo canviar la frase per: dormir com un nen gran, ja que a partir dels 4-6 anys ja han d’haver resolt totes les problemàtiques del son i els despertars nocturns, si no hi ha cap patologia adquirida. - Si l’agafes tan en braços el malcries: Un nadó necessita el contacte, l’escalfor, el vincle amb la mare, tal com l’ha tingut i viscut durant nou mesos dins la panxa, per tant, no és que el malcriem sinó que ho necessiten emocional i físicament per sentir-se segurs, resguardats i protegits del món. Un nen que ha estat molt a coll, de gran segur que no voldrà que el portem a l’institut en braços, oi? Doncs a mimar els infants, a acariciar-los molt i a estimar-los més encara, ja que tot contacte deixa una empremta en el seu ésser que l’influirà quan sigui més gran.
De frases n’hi ha moltes més però de moment penso que ja n’hi ha prou. Jo només tinc un consell per tots els pares i mares primerencs, que, com jo, vam “flipar” amb lo dur que arriba a ser tenir un fill: feu cas al vostre instint i feu només el que pugueu.
Molts ànims família!
