Dimecres, 23 de setembre de 2020
Despertar-se al costat d’en Marc és com fer-ho el matí següent d’haver fotut el pitjor polvo de la història. Un polvo ranci i antipàtic. De seguida que obres el ulls i et dónes la volta per desitjar-li un bon dia, aquest ja ha fotut el camp fa hores. Cabró. No sabeu com d’infeliç em fa que passi de mi d’aquesta manera. Suposo que es veia a venir. La seva novament adquirida condició d’espia de la Guerra Freda, per a la defensa d’uns collons protegits i ben posats, l’està portant cap a un camí misteriós. Ple de preguntes i dies grisos. Un camí verge, on cap dels perills més imminents han estat explicats per científics, politòlegs ni el President de la Generalitat. El camí de l’amargura.
Amb cara trista, em vesteixo i surto de la pensió. Plou. Fort. A les vuit del matí. A més, cap dels locals on acostumo a anar per esmorzar està obert. Ep, no, espereu. Allà al final del carrer n’hi ha un. Bé, no és que estigui obert, encara, però el propietari està aixecant la persiana. Em faré una cigarreta mentre m’espero, no hi ha res millor que unes pipades de fum amb els pulmons encara frescos. I en dejú. Per a un fumador habitual, l’avorriment és el pitjor que li pot passar als pulmons. Els dies s’acaben amb tos i asma, i en aquests temps que corren, val més no anar espantant el personal.
—Me puedes poner un croissant y un café, porfiplis? —intento sonar tan bonament educat com m’han ensenyat a sonar, i no hi ha res més educat que utilitzar l’argot d’una nen de vuit anys que estudia als Maristes.
—Lo siento, pero los cruasanes no me los han traído aún, hasta las nueve solo te puedo poner un café. Lo siento pero es lo que hay —és la segona persona que em nega la felicitat d’un bon dia.
—Pues ponme un zumo de naranja, entonces.
—¿Y el café?
—El café ya no lo quiero —si no hi ha croissant, no hi ha cafè.
—Pues vale.
Se’m han passat les ganes de ser educat. Més endavant hi ha una pastisseria oberta. Ara sí. He recuperat l’educació. Agafo EL CROISSANT i me’n vaig cap al Principal. La sessió és una pel·lícula polonesa que es titula… Ja… Jakz… Merda, espereu-vos un moment que ho miri.
JAK NAJDALEJ STAD.
La traducció seria I Never Cry. Mai ploro. En polonès semblava més difícil. La cinta, dirigida per Piotr Domalewski, parla d’una família de classe baixa polonesa. La família està composta per tres personatges principals: una adolescent emprenyada (la protagonista), un jove amb problemes de mobilitat i alguna cosa més (el germà de la protagonista) i una senyora més bleda que anar a comprar al Dia (la mare del protagonista).
La trama comença amb que l’adolescent emprenyada està fent l’examen del permís de conduir. La truquen al mòbil dues vegades (el seu pare amb qui no hi te relació) i es posa nerviosa. Un imbècil surt de cul sense mirar i es veu obligada a trepitjar línia contínua. Suspèn. S’encabrita encara més i rebenta la matrícula de l’imbècil. El seu pare li havia promès un cotxe si es treia el carnet, i ara no el tindrà. Arriba a casa amb els altres dos components familiars. Drama. La mare rep una trucada d’un número desconegut, però no entén l’anglès. Li diu a la filla que hi parli ella, amb tota l’emprenyamenta adolescent. És un company de feina del pare, que treballa amb ell dins un complex portuari a Irlanda. Drama. Al pare l’a aixafat un contenidor d’aquests súper totxos i s’ha mort. Drama. Drama. Drama. La mare, com que no sap parlar anglès i li fa por que la seva filla, una adolescent emprenyada, es quedi sola amb el seu germà, envia a la seva filla a Irlanda a resoldre tota la paperassa burocràtica del trasllat del cos del pare mort per poder-li fer un enterrament digne. Dramíssim. A la pobre noia la fan anar amunt i avall omplint formularis. La noia no tenia bona relació amb el pare i poc a poc va descobrint com era. Segueix pensant que li deu un cotxe. Més drama. Al final es decideix per la opció d’incinerar-lo i emportar-se’l en un maxi pot de Colacao per a persones riques. Era la opció més barata: mil euros. Emportar-se el cos sencer eren unes dues setmanes més i tres mil cinc-cents euros. Inviable. L’economia familiar no està per tirar coets. S’acaba la pel·lícula i ella decideix fer una estupidesa. Drama i final.
Tranquils, que només us en he fet una sinopsi. No hi ha gaires espòilers (em segueix semblant increïble que aquesta paraula existeixi al nostre diccionari), no patiu. El que passa és que les pel·lícules que no vegi en Marc, us les hauré d’explicar jo, d’ara en endavant. El pobre ja té prou feina amb seguir els seus horaris misteriosos. Val a dir que la pel·lícula m’ha agradat força, però no era una pel·lícula per veure acabat de llevar.
Em truca en Marc però no em diu bon dia. Cabró de merda. M’explica que ha anat a veure una pel·lícula que anava de violacions, abusos infantils i molta misèria humana. Vist això, crec que m’ho he passat bé amb la meva comedieta. Em tombo una estona, mitja hora, abans que en Jose em vingui a fer fora perquè ha de canviar els llençols i les tovalloles. És com un pare per a mi. Si no fos per gent com ell, hagués vingut aquí a dormir la ressaca. Malament per part meva. Menjo alguna cosa ràpida i espero que en Marc torni de les seves missions confidencials. O de veure el final del Tour de França. El paio està obsessionat amb el ciclisme. Ciclisme i calçotets, les dues amb ce de capgros. Dinem a sota la pensió i fem feina. No parlem. Avui cadascú anirà pel seu cantó, és una de les conseqüències derivades de no donar-se el bon dia.
A un quart de cinc tinc una altra sessió: Jo ta ke (Non-stop). Es tracta d’un curt documental basc sobre un concert de Negu Gorrioak a la presó d’Herrera de la Mancha, del qual en va sortir un vídeo de VHS a la venta. Si us soc sincers, he hagut de buscar la sinopsi que apareix a la pàgina oficial del festival, ja que sóc incapaç de descriure el que estic veient. És com una prolongació de Rizi/Days, aquella pel·lícula sense diàleg que vàrem veure diumenge. El documental dura quaranta minuts i, des que comença fins que acaba, les autores no troben altra cosa que impediments per poder-lo gravar. A partir del minut quinze o vint, pretenen mostrar-nos la presó, però només els deixen gravar els voltants, guiats per un cotxe de la Guardia Civil (Todo por la patria). En resum, es passa tot el que queda de documental gravant els marges de la carretera amb un filtre vermellós mentre descriu com és la presó. Tu no veus res perquè la càmera enfoca cap a l’altra banda. Una farola. Una caseta. Una, dues, tres, quatre, cinc, sis cases. Una altra farola. Una càmera de trànsit. Una paret. Una tanca electrificada. Una altra farola. Un, dos, tres, quatre cotxes de la Guardia Civil. Un mur gegant ple de finestrals barrats. Dues faroles. Una caseta. Una orgia de cavalls patrocinada pel ninot de Michelín. Tan debò. Pffffffffff. N’estic fins els collons de tot, avui. No fan més que donar-me disgustos. Menys mal que durava poc, perquè us prometo que com m’hagi de tornar a empassar dues hores d’un tio que respira fort, renta verdures i frega mugrons, no responc dels meus actes. Cremo coses, mínim.
A dos quarts d’onze, tinc l’última sessió al Berri. Com que em queda encara bona estona decideixo començar a fer camí cap allà per buscar algun lloc per sopar i fumar-me algunes cigarretes més, però enmig del passeig per la platja de Concha, se’m acudeix anar cap a l’altra banda i ficar-me dins un club privat de tennis. M’assec i demano un vermut mentre observo com els tennistes amateurs s’escapen sense èxit de la pluja. No en faré cap reflexió al respecte, però m’ha semblat un bon paràgraf de transició. Sumeu-li al vermut un altre vermut, dues copes de vi blanc, una hamburguesa completa i un patxaran. I ja som al Berri, sense cap mena de noció temporal. Ni espaial.
No sé si és perquè no m’hi veig de cap ull, però juraria que tenia entrada per veure Simon Chama, una pel·lícula portuguesa sobre l’adolescència. En comptes d’això, em trobo amb una successió d’imatges, titulades I am afraid to forget your face, en les quals un home es posa burka per anar a veure una noia embalsamada. Un funeral femení amb molt fonamentalisme religiós, vaja. No sé si és per la borratxera o per pura ignorància, però juraria que els funerals portuguesos no són així. També juraria que Simon Chama en portuguès no significa I am afraid to forget your face, però ja fa anys que vaig acabar la carrera i potser he perdut vocabulari. Ah, espereu, era un curt prepel·lícula, com fan els de Pixar. A mi ningú m’havia avisat d’això. És normal que em faci un embolic si és la primera vegada en tot el festival que em passa. Com us sentiríeu vosaltres si experimentéssiu de sobte visions escabroses i grotesques i ningú us hagi advertit que patiu d’esquizofrènia? Doncs exactament igual que jo, per tant no teniu dret a jutjar-me.
Ara sí, Simon Chama, de Marta Sousa Ribeiro. Una pel·lícula en format quadrat, 4:3, però que quan fa salts enrere per tal de mostrar les vivències familiars dels protagonistes, ho fa amb un format la meitat de petit.
No puc dir-vos-en gaire res més. Parla d’un noi de pare absent que intenta superar l’adolescència. Beu una mica i fuma. La pel·lícula incorpora una banda sonora que sembla treta del Sónar. No és bona ni dolenta, però d’alguna manera, una manera incomprensible, resulta hipnòtica.
Només espero que tot l’alcohol ingerit aquesta tarda em permeti tornar a casa sa i estalvi. I que demà faci Sol, porfiplis.
