Dijous, 24 de setembre de 2020

Des d’ahir que no ha parat de ploure. Els bascos em confonen per gallec i creuen que ja estic acostumat. No em detecten l’accent de la terra central. El que no saben és que vinc d’un poble de mala mort on només plou quan toca. Pretenen que em senti com a casa, però s’han equivocat de regió. Si em voleu fer feliç, poseu-me un pa amb tomàquet i unes rodanxes de fuet en comptes de buidar-me una galleda d’aigua bruta al cap. Sisplau. És massa d’hora per aquestes merdes. Ahir a la nit em vaig distreure amb la gent del carrer i vaig arribar tardíssim. Tothom demanava coses sense permís. Un euro. Filtres. Tabac. Paper. Un boli. Pel que sembla, era l’hora de la recapta. A la pròxima, ja sé que, si em falta de res, puc sortir a partir de les dotze de la nit que segur que se’m concediran tots els desitjos. El pou de l’amabilitat, en direm. Un cop hi caus, és difícil sortir-ne. Hi vaig caure de cap i fins quarts de dues no vaig aconseguir desempallegar-me d’aquella colla de voltors.

I ara, és clar, amb prou feines puc obrir els ulls mentre vaig cap al Victoria Eugenia per veure Falling, la nova pel·lícula de’n Viggo Mortensen. Director, guionista, actor i compositor. Un crac, sí senyor. Abans, però, m’he de parar a l’únic establiment que hi ha obert per poder esmorzar i que no m’agafi una baixada de sucre durant la sessió. No sé què collons passa aquest any però la majoria de negocis no obren fins quarts de nou (mínim). Potser han aprofitat l’excusa del virus per incorporar els horaris del funcionariat. O la pluja. Aquests dies qualsevol excusa és bona.

El Teatre Victoria Eugenia es caracteritza per ser un espai burgès, gran, ple d’escales i passadissos i ascensors i gent que va amunt i avall. Segons el noi que em mira l’entrada em toca pujar fins al segon pis. Escales amunt. El noi que hi ha a l’entrada de la primera graderia, em diu que he fet curt. Més escales. No sabia que un segon pis podia arribar fins l’equivalent de la Cúpula del Vaticà. No em podeu fer això de bon matí. Ningú m’havia avisat que hauria de fer tant d’exercici. Si ho arribo a saber acompanyo a en Marc a algun dels seus bars misteriosos, que casualment mai són tancats, i em faig un esmorzar com Déu mana. Forquilla i ganivet. Ara sí que sí, he arribat. Tinc la sensació de poder palpar el cel. Llàstima que, un cop assegut, em dono compte que hi ha un puto ferro que em tapa tota la pantalla. Perquè la gent no caigui avall, suposo. El cas és que durant tota la sessió he de fer les contorsions típiques d’un acròbata del Circ du Soleil per tal de poder saber què passa. Si no fos perquè m’està agradant la pel·lícula, us diria que està sent un pal de sessió. Badum tssss.

La pel·lícula parla d’un pare malparit amb demència senil. Està enfadat amb el món i a cada segon que passa es mostra més mal educat i impertinent. Gran paper de Lars Henriksen. Toca la fibra i la patata. En Marc us en acabarà de donar les especificacions tècniques, que a hores d’ara ja no estic per aquestes tonteries.

Me’n torno cap a la pensió per fer una becaina abans d’anar cap al Kursaal a la roda de premsa de’n Viggo Mortensen. Hi ha una cua espantosa, però afortunadament he arribat una hora abans i m’he pogut asseure a segona fila. Quan entra per la porta, s’escolten quatre aplaudiments tímids abans que els seguidors més acèrrims del Senyor dels anells es posin dempeus per corejar el seu nom. Aragorn, fill d’Arathorn ha tornat per a reclamar el tro. La dinastia dels humans comença ara. De cop, em fixo amb la seva expressió. Deu tenir els ulls més bonics que he vist mai, d’un blau profund i somnolent, dels que et conviden a somniar amb un nou món, sense virus, amb nivells de pluja i vent adequats a les hores de son i ple de gent educada. Un món utòpic digne d’aquest home únic, veu d’una generació. Molt diabètic? Ho sento, però aquest home em fa sentir com una jove defensora del culte a Justin Bieber. Només vull cridar t’estimo amb veu aguda i estrident.

No, de veritat. El senyor Viggo Mortensen ha fet prous coses a part del Senyor dels anells com per seguir amb les preguntetes dels nassos. Crec que ja comença a ser hora que passeu pàgina. Les preguntes de la majoria de periodistes em recorden a aquella roda de premsa fatídica fa dos anys amb Robert Pattinson en la que, gran part de les preguntes, pretenien fer incís en la seva participació a Crepuscle. L’única diferència és que ell no va ser tan educat a l’hora de respondre-les. Jo hagués fet el mateix, suposo. Però en Viggo no, ell és un ésser humà extraordinari. Si tothom fos com ell, no hi hauria barreres culturals ni guerres pel territori. Bàsicament perquè parla tots els idiomes que es coneixen i per sí sol, ja conforma una cultura pròpia. A les pròximes eleccions, ja tinc clar a qui votaré. Amb tot aquest embadaliment per la reina del ball, em dono compte que porto moltes hores sense mirar el correu. Quan l’obro, hi ha un comunicat de premsa del festival que anuncia l’expulsió d’un dels directors per mal comportament. Eugène Green ha vist targeta vermella per incompliment de la normativa de seguretat. Al carrer. L’únic que desitjo és que hagi agafat paraigua, perquè només falta que a part d’haver estat expulsat agafi una pneumònia. Pneumònia, amb pe de paio, hauries d’haver-te posat la mascareta quan t’ho han demanat.

Dino uns pinxos i quedo amb en Marc per posar-nos al dia. Segons em diu, ve de dinar una pizza, però em fa l’efecte que no diu la veritat. A cada dia que passa, mostra un comportament més estrany. El fet d’anar per lliure no li està fent cap mena de bé. La seva obsessió pel Tour de França, combinada amb aquesta creuada personal a favor d’una comoditat collonera universal, l’ha trastocat fins al punt de reservar entrades per un documental de la Carme Ruscalleda. Ara va de gourmet. Qui ho havia de dir, amb el seu impermeable blau marí i els seus pantalons d’escalar, més aviat sembla un captaire a la sortida d’un supermercat. Però, com diuen, no val a jutjar un llibre per la seva portada. Per molts pocs diners que es destinin a la edició, el seu contingut pot ser tan bo com el d’una edició amb coberta d’or.

Em veig obligat a agafar un taxi per anar fins a l’Antic Berri, on projecten una de les pel·lícules més esperades pels melòmans, El gran Fellove. Es tracta del documental dirigit per Matt Dillon i explica amb pèls i senyals la seva relació amb el cantant d’scat cubà, una gran inspiració per a músics del moviment. De la mateixa manera que Crock of Gold posava en relleu la situació política d’Irlanda en ple conflicte amb Anglaterra, El gran Fellove traça un recorregut per la Cuba dels anys cinquanta; depressió econòmica i poca sortida per als artistes més rebels. La majoria, es van veure obligats a buscar refugi a Mèxic, ansiosos per trobar la fama i glòria que els hi havia estat negada al seu país natal. Si no he fet bromes fins ara és perquè és bona de collons. Reminiscències d’aquell documental tan simpàtic sobre Buena Vista Social Club.

A la tornada, segueix plovent. Afortunadament, abans de començar la sessió m’he fet amic d’una drag queen que se’m ha assegut al costat. Tot i dormir tota la sessió, ha tingut en compte la meva situació desastrosa i ha decidit portar-me a la pensió amb cotxe. Un sol. Al cotxe portava un CD de la Yogurina Borova, una versió queer de Ladilla Rusa o Los Desgraciaus. Sembla que la filosofia vital de’n Viggo Mortensen ha començat a calar en els assistents del festival. D’aquí, una nova pandèmia mundial, però que en comptes de fer-nos tossir, ens farà somriure i donar els bons dies. Encara estic esperant que en Marc me’ls doni.