Amb tan sols 20 anys, Suzanne Lindon ha escrit, dirigit i protagonitzat el seu primer llargmetratge, que ha entrat de ple i amb bona nota a la secció New Directors del 68è Festival de San Sebastián.
El primer amor adolescent, l’avorriment o el fet de no acabar d’encaixar entre els companys/es de la teva edat, són temàtiques que la directora a posat en relleu en aquesta lleugera i benintencionada pel·lícula, que ja portava escrivint des de feia 5 anys.
La protagonista (Suzanne també) una noia parisenca de 16 anys, veu com el seu dia a dia canvia radicalment quan coneix un actor de teatre de 35 anys (Arnaud Valois) de camí a l’ institut. A poc a poc, aquests breus creuaments s’aniran convertint en una bonica història d’amor on tots dos ompliran el buit que semblan arrossegar en el seu dia a dia. Lluny dels típics i tòpics drames on el o la protagonista viu en un cúmul de conflictes personals i familiars, amb molt d’encert, Lindon reivindica el fet que no tots els joves han de tenir sempre algun problema. De fet, la nostra protagonista viu en un bon barri de París, amb una família que l’escolta i amb la qual s’hi entén d’allò més bé, amb bones relacions d’amistat, que tot i que a ella l’avorreixen d’allò més, no li suposen un greuje massa feixuc de suportar.
L’amor és un tema complicat i no segueix cap raonament lògic (què us haig d’explicar). A 
Spring Blossom, els dos protagonistes simplement són dues persones que coincideixen en un moment donat i en un lloc determinat i que, pel motiu que sigui, es complementen. Encara que, en el fons, tos dos siguin conscients que tota aquesta aventura tan sols serà un minúscul passatge de les seves vides, però qui sap si els acabarà marcant en un futur.
Tot i ser un treball senzill i al qual li haguessin anat força bé algunes línies més de guió i una mica més de ritme, el conjunt resulta del tot digerible i molt estimulant. Suzanne Lindon utilitza la càmera com ella vol i no segueix cap mena de convenció, i aquest fet m’agrada en una directora que ja deixa entreveure una forta personalitat a l’hora de rodar.
Spring Blossom barreja el drama i la comèdia en dosis molt ben mesurades i, fins i tot, hi podem trobar alguns moments de distensió amb les coreografies d’uns protagonistes que, metafòricament, troben en la dansa una forma física de fer palès el seu amor “prohibit”. Estiguem atents i seguim de ben a prop aquesta directora que segur que tindrà molt a dir en un futur no molt llunyà.
