Dimarts, 22 de setembre de 2020

Anant cap al principal m’he donat compte que el bar on solíem fer els patxarans i els pintxos entre sessions ha tancat. Aquest puto virus sembla que no només afecta les persones. M’he quedat tocat. L’ambient als carrers és molt més fred que de costum. Recordo que els carrers solien estar plens fins les dues o les tres de la matinada. Des de l’habitació podíem sentir com la gent feia l’amor i la guerra mentre entonaven cançons de borratxos fins a caure morts. A les sales també es nota. La gent amb prou feines saluda. Si el que t’agrada és posar-te al dia amb la resta de periodistes, aquest any ja te’n pots oblidar. De seguida que diguis bon dia, et miraran com si els haguessis escopit a la cara. Potser també és perquè amb la mascareta costa de veure quan una persona somriu o baveja. És veritat també que la gent, ara que ningú ho sap, aprofita per posar les cares de pa que vol. És potser en aquests moments quan menys es detecta la falsedat, ja que ningú ha de fingir absolutament res.

Reflexiono sobre el tema mentre escric la crònica del dia anterior assegut en una cadira incomodíssima al bar Reloj. Un bon nom per posar pressió sobre la data límit. Tinc una hora per enviar-la, però no estic segur de poder-la acabar abans que la columna vertebral se’m corbi com un signe d’interrogació. Demano una canya i un pinxo de bacallà amb pebrot. La canya és forta i el pintxo té un toc àcid fantàstic. No sé què hi ha fet però els felicito per la seva feina. És veritat que al final de la setmana n’acabes fins els collons de menjar pintxos, però d’una manera o altra s’ha de fer coixí, no? Beure sense menjar és mala idea. Creieu-me. Si et passes i vols traure-ho d’alguna manera és millor que hi hagi alguna sòlida a l’estómac. Del contrari, seria com pixar amb trempera. Dolorós i amb altes possibilitats d’acabar tacat.

Envio la crònica i demano una altra cervesa. En Marc acaba de sortir d’una pel·lícula de judicis i ja ve cap aquí. Courtroom 3H, crec que es deia. Jo no la vaig agafar. Mai m’han agradat les pel·lícules que inclouen duracions al nom. Em sento pressionat i normalment no acostumen a complir les expectatives. Encara que, en cas de fer-ho, se’m fan més feixugues que una San Miguel calenta. És una qüestió de principis. Però potser son dèries meves, últimament estic molt neuròtic amb això dels títols. Val més que continuem.

—Hòstia puta, ja hi som —en Marc sembla estressat per alguna cosa. Es pica la cara i les cuixes com si acabés de rebentar un rusc d’abelles i aquestes busquessin venjança.

—Què.

—Un puto dia que em vesteixo bé, i ja m’havia de tacar.

Pobre Marc, val a dir que no ha tingut gaire sort. Això de la roba li importa tres ous i mig, però just avui, que havia deixat estar els pantalons d’escalar i l’impermeable amb els calçotets bruts, va i es taca. La taca és insignificant, però no és la mida del desastre sinó el desastre en sí. Val a dir que aquests dies he decidit vestir-me bé, a veure si es posa les piles. Junts semblem un cantant de rock arruïnat i el seu mànager, que passa encara més gana degut a la falta de concerts. Uns pintes, vaja.

Quan acabem de dinar, segueix tan nerviós que decideix que el millor que pot fer és anar a netejar la taca malparida. Resum: uns pantalons en condicions convertits en l’escopidora d’un bar del far west. Amb olor de güisqui, no de whiskey.

Tal i com pugem a l’habitació, em decideixo a fer una migdiada, però hi ha alguna cosa que no rutlla dins meu. Se’m ha girat l’estómac de molt mala manera. Aquell toc àcid del bacallà potser no és el que havia de ser. Merda. Literal. Potser es tracta d’un efecte retardat de la ressaca del dilluns, ves a saber. L’únic que tinc clar és que em sento com la Rosemary Woodhouse a punt de parir. Tinc un dimoni nefand que m’està desfent el sistema digestiu i no crec que trigui gaire a arribar al sistema nerviós. Cinc minuts per a la fallada multiogrànica. Marc, ajuda’m. Espero que hagis portat calçotets de més, perquè estic a punt d’explotar. Toc àcid dels pebrots. Fa pinta que se’ls hi ha oblidat de llençar el peix passat. Fa pinta que a mi se’m ha oblidat el gust del bon peix. Corro cap al lavabo i esclaten els focs artificials. Fonts de coloraines i ooos i aaas, la gent aplaudeix després de l’èxtasi del final de l’estiu. La festa major s’ha acabat, nens i nenes, tothom cap a casa que la setmana que ve hi ha escola. Amb tota aquesta festa de la samfaina em dono compte que m’acabo de perdre la roda de premsa de’n Matt Dillon. Tinc ganes de plorar. Moltes de les pel·lícules que m’han marcat al llarg dels anys com Drugstore Cowboy, Rebeldes o Factótum, ell n’era el protagonista. El nen rebel de Hollywood parlant de les seves desventures mentre jo visc la meva al lavabo d’aquesta pensió de mala mort, que ja s’ha convertit en la nostra llar. La llar dels borratxos de San Sebastià. El millor lloc on caure mort. Encara que si hi haguessin diners per caure mort al Maria Cristina, firmaria a l’acte. Una borratxera amb estil sempre serà més benvinguda que una ressaca amb barba de tres dies. Borratxeres de jacuzzis i pretty womans, per ser suau.

Després de dutxar-me a fons, faig camí cap a l’Antic Berri. Això de caminar ja se’ns ha fet costum. En Marc m’espera allà, o això és el que m’ha dit. Suposo que haurà marxat abans per recuperar els calçotets que deu tenir amagats a sota la butaca o rere la cisterna. O a ambdós llocs. El títol de Capità Calçotets crec que ja adquirit una altra dinàmica. En comptes d’uns dibuixos infantils, ara el capità calçotets explica una història fosca, en la que un home de mitjana edat es veu obligat a comportar-se com un espia en plena guerra freda amb l’objectiu de deixar missatges ocults per tot San Sebastià sobre el que li surt dels pebrots. No sé per què, però em fa l’efecte que està muntant una gimcana a nivell nacional. Una carrera a contrarellotge en la que ens hi jugarem els esmorzars de tota una vida. Ous passats per aigua.

La sessió d’ara és Druk, de Thomas Vinterberg. Explica la història d’uns senyors que decideixen mantenir un nivell d’alcohol estable durant el dia amb l’objectiu de millorar les seves vides. Un mirall del que en Marc i jo estem fent aquí a Donosti. Però ep, posem-nos seriosos. La cinta planteja una ambigüitat moral davant l’alcoholisme que tomba enrere. No saps si beure o si no. L’alcohol fa mal al cos. Però en bones dosis ajuda a millorar tots els aspectes d’una vida. Quina és la dosi correcta? Hi ha dosi correcta? Què passa si et passes? Què passa si et quedes curt? L’espassa de Dàmocles en tota regla. La pel·lícula no respon cap de les preguntes que planteja, ni falta que fa. Serà feina nostra decidir-ho. De fet, just al davant del cinema hi ha un bar per anar a fer uns patxarans i filosofar-ne. Sí, definitivament cal discutir-ho. L’únic que tenim clar és que en Mads Mikkelsen és un actor com la copa d’un pi. La resta de conclusions arribaran a mesura que puja l’alcoholímetre.

AnteriorMartí Gironell presenta “Paraula de jueu”
SegüentCrítica de “Spring Blossom”
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.