El Festival de Sitges d’aquest 2022 ha portat una molt bona ració de films de tota mena, però cal destacar la fortíssima guarnició de cinema estatal que ha envaït les sales del certamen. I és que tot i que la inaugural Venus va resultar un xic decebedora, tenim un repòquer d’asos absolutament impecable com són Unicorn Wars, Irati, As Bestas, la petita La Paradoja de Antares, i ara per acabar, el cop de mall, el film sobre el qual vinc a parlar-vos: Mantícora. I és que la darrera pel·lícula de Carlos Vermut és un film tan valent, honest, dur i fosc com difícil de vendre i complicadíssim de ressenyar.

Roda de premsa de ‘Mantícora’ amb Carlos Vermut, el dúo protagonista Zoe Stein i Nacho Sánchez, i els productors Alex Lafuente i Amadeo Hernández Bueno. (c) Marc Musquera, 2022

El mateix guionista i director va definir aquest film a la roda de premsa de la pel·lícula com “una història d’amor i monstres en temps moderns; sobre aquells monstres que viuen entre nosaltres i que pots trobar al metro o a la cua de la fleca; sobre la seva necessitat d’estimar i ser estimats”. I crec que és el què més es podrà aprofundir dins de la psique dels dos protagonistes del film sense entrar en el pantanós terreny de l’spoiler, i aquí, amics meus, un spoiler et pot xafar tres quarts de film, ja que el detonant de la història no només sacseja la narrativa de la pel·lícula, sinó els fonaments de la nostra moralitat com a societat i com a individus. I no, no estic exagerant. Pels qui coneixeu el cinema de Carlos Vermut, sabeu que a aquest guionista i director li agrada fer dues coses: fer descendir als inferns els seus protagonistes de les pitjors formes possibles trobant sempre noves formes a cada pel·lícula, i desenvolupar la història fora de càmera —sigui en un altre lloc, un altre moment o just allà, però a l’interior de les ments dels personatges— i més enllà del que està succeint a les mateixes escenes. I a aquest joc, o hi entres molt fortament o acabes pensant que a la pel·lícula quasi no passa res. Però sí que hi passa, i uf, si passa… Una mica com succeeix a les òperes de Richard Wagner, on el lore dels seus llibrets sol ser mil cops més apassionant que el que es veu representat a l’escenari, tot i que va tot tan intel·ligentment interrelacionat que a l’escenari es lliuren guerres senceres entre diàlegs i àries.

D’acord, sí, però de què va, us estareu preguntant. Doncs si descontextualitzem la parella protagonista de les seves foscors, ens trobarem un dissenyador 3D que treballa per a una empresa de videojocs dissenyant monstres i criatures fantàstiques que coneix una noia amb qui tindrà una afinitat quasi magnètica, i inicien una història d’amor. L’únic problema és que el nostre dissenyador guarda molt endins un secret que fins i tot a ell li costa d’entendre, assimilar i acceptar, i per això es refugia en el seu món: la realitat virtual, on res del que passa és real. O sí que és real quan ens afecta personalment? Vermut usa intel·ligentíssimament la realitat virtual i l’analogia amb la mantícora —una quimera amb parts de lleó, drac i altres animals— per mostrar-nos, sense realment ensenyar-nos, una realitat que per amagar-la o fer veure que no existeix no és menys real. I a sobre posa un debat brutal sobre la taula: si aquesta realitat té conseqüències, deixa de tenir-les en un entorn virtual?

Amb Carlos Vermut. (c) Marc Musquera, 2022

La conversa que es té en un moment determinat sobre la violència als videojocs és una analogia bestial del que passa dins del cap del protagonista de Mantícora i de com Vermut desenvolupa el seu guió, sense prendre part, però sense amagar ni edulcorar res: la pel·lícula et dona tots els ingredients i la recepta, però t’ho fa cuinar a tu. I el pitjor és que ho cuines, vulguis o no, t’agradi o no. Mantícora és una bestialitat cruelment necessària.

Comparteix
Anterior“Joc de nit”, Toni Cotet i Masià
SegüentEl principi de Peter V: intermitències i penúries al 41è TerrorMolins
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.