Una de les visites més esperades del Festival de Sitges d’enguany era, sens dubte, la de Nick Frost. Actor, guionista i productor a qui associem directament amb Edgar Wright i Simon Pegg gràcies a l’anomenada Trilogia del Cornetto (“Shaun of the Dead” —coneguda aquí amb l’estrambòtic títol de “Zombies Party”—, “Hot Fuzz” i “World’s End”), Frost rebria el Gran Premi Honorífic Màquina del Temps, i després de la visita d’Edgar Wright al festival fa un parell d’anys, l’expectació entre els fans del fantàstic no es feia esperar. Curiós que a Nick Frost se’l va rebre com a superestrella aquí, quan en el món del glamour cinematogràfic segurament no és un dels grans, sobretot amb Pegg i Wright triumfant a Hollywood. Però és una de les coses més encantadores que té el Festival de Sitges: que el carinyo que se li pot tenir a algú és pel mèrit cinematogràfic, “famositat” a banda.
Frost acudia a Sitges, a més, amb no 1 ni 2, sinó 3 pel·lícules sota el braç: Timestalker, Krazy House i Get Away. Les dues darreres, a més, compartint director, Stephen Haars. Lamentablement, pels horaris i perquè el do de l’ubiqüitat no és un dels meus forts, no vam poder veure més que una de les tres pel·lícules, Get Away, que és la que oficialment gaudia de Roda de Premsa, amb Frost i Haars presents: un folk horror on una familia formada per pare, mare, fill i filla adolescents, viatgen per vacances a una illa sueca en la que sembla que els agraden els rituals estranys al mateix temps que els desagraden els turistes. Combinació ideal per una pel·lícula de Sitges.
La principal pega de Get Away és que és molt complicada de vendre, ja que el ganxo de la pel·lícula és que té un gir prou interessant a la seva meitat que converteix un producte “massa cops vist, o previsible” en un film novedós i que permet molt de joc de comèdia de sang i fetge. Però la gràcia del gir és que sigui això, i un gir, i no que te l’expliquin, perquè succeeix a la meitat de metratge. Així que no l’explicarem, per mantenir l’interès. Lamentablement, tot i que la violència i l’acció de la pel·lícula no són suaus precisament, i l’humor que respira el film és prou bo, el resultat final deixa un regust de què podria haver resultat molt millor. No és dolenta, en absolut. Però tampoc és bona. 90 minutets que són entretinguts, amb un parell de moments especialment ben filats, però que un cop acaba no ha satisfet. Una llàstima, sobretot perquè Frost és l’actor protagonista, però també el guionista i el productor del film.
A la roda de premsa, a la qual, per cert, vam assistir abans de veure la pel·lícula, jo personalment vaig viure una mica d’angoixa. I és que, d’acord, a Nick Frost se’l reconeixia amb un gran premi per la seva carrera, però semblava que la roda fós per la Trilogia del Cornetto i no per Get Away, amb el pobre Stephen Haars sent quasi ignorat per la premsa fent les preguntes. Únicament una persona li va preguntar per les referències, pensant tothom en El Hombre de Mimbre o la seva clon Midsommar per afinitats narratives, però, en canvi, Haars va assegurar que va intentar no pensar en folk horror mentre rodava la pel·lícula, i va tenir més en ment films com El Resplandor. Curiosa confessió, si més no.
La resta de preguntes van ser per a Nick Frost, en les que sempre tenia l’honestedat i l’humor per bandera en totes les seves respostes. Sobre Get Away això sí, va dir que es va rodar a Finlàndia tot i tenir l’acció a Suècia, fent broma amb què no va costar trobar actors finesos que volguessin fer de suecs dolents, i que l’únic problema era que ara eren persones non-grates a Suècia. Tanmateix, va destacar que l’ofici de productor és molt dur, i que es va trobar ell en la tessitura de prendre prenent la decisió de treure 10 pàgines del seu propi guió a mig rodatge perquè es sortien de pressupost. I sobre preguntes sobre la seva carrera, especialment la Trilogia del Cornetto, destacar que va dir que no hi havia prevista cap 4a pel·lícula, però que si algun dia tenien una bona idea, els tres es posarien en marxa; però que fer-la per fer-la, no volien. Ah, i que el seu cornetto preferit era el de menta, perquè sentia que es rentava les dents mentre el menjava.
Malauradament no hi va haver massa oportunitat de fer-me fotos amb Nick Frost, ja que degut a la “manada zombi” digna de Shawn of the Dead que hi va haver de fans tirant-se-li a sobre al finalitzar l’encounter amb el públic 2 dies abans (va ser de vergonya aliena veure gent empenyent-se per arribar a Forst i posant-li literalment DVDs a la cara perquè els hi signés), els serveis de seguretat van acordar que ningú s’acostava a Nick Frost. Comprensible, perquè a més vai veure la cara d’stress del pobre home al finalitzar aquell encounter. Encounter, per cert, prou interessant, on sempre fent gala de bon humor i molta senzillesa, va explicar que ell intenta veure una pel·lícula de gènere cada dia abans d’escriure, i quan escriu, ha de fer 10 pàgines de guió diàries, encara que després no serveixin per a res, o les llenci; i que està obert a tota classe de suggeriments, entenent que el cinema (fins i tot l’escriptura del guió) és una feina col·lectiva i que el què s’ha de buscar és sumar, i no restar per intentar mantenir l’ego.
