El terror té moltes cares, i en el cinema hi ha exemples de tota mena. Però…. un documental d’animació pot ser de terror? Doncs sí, i de quina manera. Mariposas Negras és el títol del documental dirigit per David Baute, i que és com un apèndix a un altre documental anterior d’imatge real del mateix director, Éxodo Climático. Ambdues pel·lícules es focalitzen en les migracions mediambientals que venen produïdes pel canvi climàtic que encara alguns s’entesten a negar. Amb el tema central de denúncia de què quasi cap país reconeix el concepte d’exiliats climàtics, i per tant no poden gaudir de l’estàtus de refugiats i corren el perill de ser considerats immigrants il·legals, a Mariposas Negras s’entrecreuaran les històries de 3 dones de diferents parts del món (Àfrica, el Carib i Àsia) que es veuen obligades a emigrar per sobreviure amb una mà al davant i l’altra al darrere.
Mariposas Negras està dividida en dues parts claríssimament diferenciades i exposades en ordre invers. La primera és la història de com (mal)viuen les 3 dones en el seu exili climàtic i en què l’abús de poder i la indefensió burocràtica de la qual es veuen rodejades. La segona part, a mode de flashback, és la dramatització del fet real que les ha obligat a emigrar: la sequera extrema a Turkana (Kènia), que està arribant a nivells de guerra entre clans per l’aigua; tornados i violents huracans que castiguen l’illa de San Martín (Carib), i la família de la nostra protagonista ho perdrà tot, però almenys seguiran vius, no com tants amics que han de deixar enrere; i la pujada del nivell del mar que inunda el poblat de Ghoramara (Índia), i que obliga tothom a emigrar, i a les dones a buscar feina del que sigui a Dubai.
Al guió potser se li pot retreure que s’excedeix en el pathos, però el que està clar és que els fets reals en què es basa Mariposas Negras mostren sense pudor els estralls que està fent el canvi climàtic, sobretot al Tercer Món. I per culpa de l’acció (o inacció, depèn de com es miri) del Primer Món, on irònicament en patim molt poc les conseqüències. Si ho comparem amb els més de 200 milions d’exiliats climàtics que es calcula que hi ha avui dia al planeta, nosaltres només veiem com la primavera i la tardor han quasi desaparegut i que cada any l’estiu és pitjor. Cal remoure consciències, i Mariposas Negras crec que ho fa i molt bé.
A la roda de premsa hi van assistir el mateix director, David Baute; així com el productor, Edmon Roch; i el compositor de la música, Diego Navarro. Allà van relatar com el projecte va estar gestant-se durant 8 anys i que van optar per l’animació perquè els permetia realitzar la dramatització en forma de flashback sense que quedés sensacionalista o oportunista —gran encert en la meva opinió, ja que guarda certa relació amb el també documental d’animació Flee. També vam veure que David Baute és un gran expert en el desastre climàtic que ens ve a sobre; va explicar-nos que tot el sud-est asiàtic corre el mateix perill del Carib, i que el sud-est asiàtic sigui la regió mundial líder en agricultura no aporta un bon escenari de cara al futur.
Jo, per la meva banda, vaig poder enfocar les meves preguntes en l’apartat sonor, molt interessant tant des de la música com des de la interpretació. A les sales de cinema arribarà segurament una versió doblada al castellà, però la pel·lícula que es va veure a Sitges estava en els idiomes autòctons de la gent, de la forma més natural que un hom pot imaginar. I és que sí, la guionista Yaiza Berrocal ha dramatitzat els testimonis reals recollits per Baute, i totes les veus que sentim són producte de la dramatització, però sabem pel documental anterior de Baute, Éxodo Climático, que ha anat a rodar a les regions de Turkana, Ghoramara i San Martín. I a totes les regions va aconseguir que gent accedís a posar les veus per als personatges de Mariposas Negras. I respecte a la música, trobem un tema central que Diego Navarro fa viatjar entre les 3 històries de les 3 dones amb diferents instruments per universalitzar la tragèdia. Pel que fa als cants autòctons que surten a la pel·lícula, no són només originals dels pobles respectius, sinó que són literalment gravacions dels cants fetes al lloc real i per la gent real. El resultat final, si aconseguiu veure així la pel·lícula, és una metarealitat ficcionada però interpretada per la població real afectada. Em trec el barret.
