Fans de l’animació en general, i de Studio Ghibli en particular, esteu de sort. I qui us escriu, com un membre més de la legió de fans del llegendari estudi d’animació de Miyazaki, Takahata i companyia, no podia començar millor la meva travessia pel 57è Festival de Sitges tenint, com a primera projecció en el meu calendari, la primera pel·lícula d’animació feta a mà al Pakistan, The Glassworker, tota una obra d’orfebreria d’Usman Riaz. O obra de cristalleria, més ben dit.
Jugar a imitar Studio Ghibli és una arma de doble tall, ja que crides l’atenció de forma immediata però corres el risc que et titllin de poc original. La gràcia que ha tingut Usman Riaz amb el seu acostament a Ghibli mitjançant The Glassworker (on exerceix de director del film i, a part ha fet els storyboards, la direcció de fotografia, la història original i, fins i tot, part de la banda sonora junt amb Carmine Di Florio) és que ha sabut partir del clixé de Studio Ghibli per traçar una història captivadora i més valenta i adulta (en termes narratius dramàtics) del que ens té acostumats l’estudi japonès, amb l’art de treballar el vidre com a nexe narratiu i punt central al·legòric de tot el film: la vida és bella però fràgil, com el cristall.
La història d’un jove, el seu pare i el millor taller de cristall d’una ciutat portuària d’un país que està entrant en guerra pot recordar per moments a certes situacions d’El Castillo ambulante. I hi ha plans fotogràfics calcats a La Princesa Mononoke, El Viaje de Chihiro, i fins i tot, a Porco Rosso. I les escenes dels bombardeigs a la ciutat podrien recordar vagament a La Tumba de las Luciérnagas. Però tot això són picades d’ullet circumstancials en una història amb un dels missatges antibel·licistes més commovedors que recordem en una pel·lícula no bèl·lica. I és que la guerra sobrevola tota la pel·lícula, però a penes apareix en pantalla, sinó que quedarà exposada amb la tensa relació de les dues famílies protagonistes: la del pare cristaller, que vol mantenir el més lluny possible del conflicte tant el taller com al seu fill; i la d’un coronel de l’exèrcit que arriba a la ciutat amb una guarnició militar i la seva família, és a dir, la seva dona i la seva filla… qui començarà una relació d’amistat molt especial amb el fill del cristaller. I és aquí on començarà una sort de Romeu i Julieta amb interessos pacifistes i militars pel mig.
Aquesta situació semblant a l’obra de Shakespeare ajudarà a traçar una senzilla línia narrativa que permetrà evolucionar molt intel·ligentment els personatges principals. Els dos joves i la manera com enfrontaran una vida que veien dolçament planificada i que quedarà totalment desmuntada per la guerra… tot i que la guerra és el que els ha unit. Per la seva banda, el pare vidrier haurà de triar entre els seus principis i la seguretat de la seva família. I el coronel no és més que un militar per llinatge familiar que intenta trencar fent complir els seus somnis a través dels somnis de la seva filla. Tot envoltat per una exquisida animació tant del treball del vidre com de l’amor per la música enfrontats musicalment en una bellíssima música de clara inspiració ghibliana i de l’obra de Joe Hisaishi, amb el piano i el violí com a dos protagonistes indiscutibles. De fet, la carrera musical violinística de la filla del coronel és un dels pilars narratius del film.
Amb uns grans valors que es gaudeixen per la subtil moralina d’un film on no hi ha bons ni dolents (la dolenta en tot cas és la situació de guerra), Usman Riaz ha portat a la gran pantalla una de les més boniques i crues (sí, no són incompatibles) pel·lícules antibel·licistes del que portem de segle. I a més, resulta que la pel·lícula és d’animació, amb una clara inspiració de Studio Ghibli. I sí, a Ghibli el trobarem si el busquem, però The Glassworker té molt més per oferir que bellesa plàstica i sonora. Com l’art del cristall, enlluerna d’entrada, però a més, si un s’hi fixa, hi trobarà detalls únics.
