Flee és una d’aquestes produccions que, èxit de públic a banda, ja ha passat a la història dels premis cinematogràfics. No és molt comú que un documental d’animació acabi sent nominat a les dues categories de premis dels Oscars 2022 —com també dels BAFTA—, així com guanyadora dels recents Annie i Annecy. Però que a més l’Acadèmia de Hollywood l’hagi nominat, a més, a millor film de parla no anglesa, fa que un decideixi parar atenció a aquest film produït, entre d’altres, per Nikolaj Coster-Waldau, el Jaime Lannister de Game of Thrones.

Així, a Flee acompanyarem (i mai millor dit, tristament) un refugiat afganès, actualment resident a Dinamarca, a punt d’establir-se amb la seva parella i poder dir, per fi, que comença una nova vida. El nostre protagonista vol mantenir-se en l’anonimat, ja que no vol revelar la seva identitat —per uns motius que es descobreixen al llarg de la pel·lícula i que tenen a veure amb la seva condició de refugiat—. I a part del pseudònim que usarà el director per referir-se a ell, el fet que el documental tingui format d’animació és ideal per poder desdibuixar el seu aspecte físic, alhora que, en la meva humil opinió, és el millor que podria haver-se fet tenint en compte que la història que explica el nostre protagonista, i que serà el gruix del documental, són un flashback dels seus records. Uns records que, explicant-los i expressant-los en veu alta, li serviran per afrontar-los i poder aprendre a viure amb ells sense que el roseguin per dins.

Com deia, el fet que el documental sigui d’animació, junt amb un guió amb format de docuficció —ja que inclou entrevistes amb el propi director i fragments de la seva vida actual amb la seva parella—, és ideal. I és que l’animació permet una cosa tan meravellosa com és allunyar-se del morbo del primer pla dels damnificats o les recreacions melodramàtiques, per centrar-nos en la història des d’un punt de vista que, encertadament, es manté durant tot el relat de Jonas Poher Rasmussen: el de la comprensió i l’empatia. I aquí radica el gran potencial d’aquest documental. La feliç vida d’un nen afganès aficionat a vestir-se amb els vestits de la seva germana; el descobriment de la seva homosexualitat; l’arribada dels talibans; la guerra; la fugida amb la seva família cap a Rússia; i un gran èmfasi en els nombrosos tractes amb màfies de tràfic de persones cap a Europa. Tot això mentre, sobrevolant tota la narració però sense entrar en sentimentalismes ni dramatismes artificials, se sent la por. La por de no saber si sobreviuràs, la por de què passarà si sobrevius i, també, la por en tot aquest periple de ser una vergonya per a la seva família per la seva condició sexual.

No negaré que Flee té tots els ingredients per què sigui ben vista per certàmens i premis: un drama actual i molt humà, una història real, i rerefons LGBTI. Però lluny de semblar una “curiosa coincidència”, la naturalitat i la humanitat amb què es tracta tot fa que res quedi sobrant ni aprofitat; tot té un sentit dins del caos que arrossega el nostre protagonista, i per tant, necessita ser-hi i mostrar-se. Només uns lleugers problemes de ritme cap al tram final de la pel·lícula, que no sap com rubricar-se un cop s’ha explicat tot, podrien ressaltar-se com a punts negatius en un documental fet amb molta cura i respecte que, i més en els moments què estem vivint amb la invasió russa a Ucraïna, caldria mirar i reflexionar amb atenció, ja que com a espectador vius l’horror que desencadena el fet d’obligar algú a fugir de la seva llar cap a un destí totalment incert.

 

Comparteix
AnteriorAquest divendres 25 de març als cinemes…
Següent“La otra Señora Miller”, Allison Dickson
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.