Poca broma, perquè últimament els assassins en sèrie estan de moda. El terme “assassí en sèrie” designa qualsevol individu que manlleva la vida de tres o més persones en un interval de 30 dies o més, amb un període de refredament entre cadascun dels seus crims i la motivació del qual es basa en la gratificació psicològica que aquests li proporcionen. Sense anar més lluny, acabo de visionar l’enèsima revisió del cas del psicòpata Jeffrey Lionel Dahmer, conegut pel ja malsonant nom del caníbal o monstre de Milwaukee, ja que va torturar, matar i cruspir-se 17 joves entre els anys 1978 i 1991. Malgrat que desenes de treballs anteriors ja havien explicat els horripilants crims comesos per aquest famós assassí en sèrie estatunidenc, Netflix va estrenar fa poc l’enèsima revisió en format sèrie de deu capítols titulada Monster: The Jeffrey Dahmer story, en què s’explora amb més deteniment la infància i adolescència d’aquest terrible personatge. Així doncs, si us agraden els true crimes de perfil escabrós, no us la deixeu perdre, però prepareu-vos per passar quasi 10 hores en companyia del pitjor de la humanitat respirant profundament, cuidant el vostre estómac i endinsant-vos en la macabra i brutal història de Dahmer.
La pregunta clau en tots aquests casos d’assassins en sèrie és com persones aparentment normals, en el cas de Dahmer fins i tot sense una infància traumàtica d’abusos o maltractaments, s’acaben convertint en autèntics monstres capaços des posar fi a la vida d’altri sense tan sols pestanyejar, completament a sang freda i sense el més ínfim bri de compassió per la raça humana. En aquest context, les qüestions motivacionals i incògnites continuen sent moltes, i la veritat és que de respostes clarificadores, malgrat que s’hagin proposat estudis a fons dels cervells d’aquests psicòpates despietats com en el cas del mateix Dahmer, n’hem aconseguit ben poques.
Doncs bé, repassant de nou l’inabastable catàleg de Netflix (sempre et poden passar per alt alguns “espècimens” prou interessants) em vaig topar amb un altre personatge del mateix estil i condició que el de Dahmer, però aquest, si és possible, més subtil i menys cridaner a primer cop d’ull. A The Boy, produïda per Elijah Wood i amb guió del director, Craig William Macneill, i de Clay McLeod Chapman, se’ns explica la història de Ted Henley, un nen de nou anys que es dedica a canviar llençols en un trist motel de carretera regentat pel seu pare. Però voleu saber com és el nen? Ja us ho avanço sense embuts: un autèntic cabró. Però és clar, amb bon ofici, el director de la pel·lícula (Lizzie, 2018) ens ho deixa anar en comptagotes. Així, de forma intel·ligent i fent evolucionar molt pausadament la trama, Macneill no ens ho mostra tot de cop, sinó de forma ben destil·lada, a poc a poc. Gràcies a una bona direcció i unes interpretacions força creïbles i convincents, assistim cada vegada més astorats a un procés ben genuí de degeneració moral i destrucció de l’empatia vers els altres humans, animals i béns immobles. En aquest cas, el que es veu amb claredat és un nen avorrit i descuidat pel seu progenitor. Un pare desolat que es veu abocat a una depressió després que la seva dona l’abandoni marxant amb un client del petit motel que regenta la família. I d’aquesta manera, el nen s’aboca a fascinar-se per experimentar amb la mort i s’encamina irremeiablement a convertir-se en un altre assassí en sèrie.
Tan sols per destacar algunes de les escenes transcendents de la pel·lícula, un dia en Ted observa com un cérvol ha entrat a la propietat i, més tard, l’atreu llençant escombraries al bell mig de la carretera. Òbviament, el pla maquinat pel malparit funciona d’allò més bé i el pobre animal mor atropellat per un cotxe, el conductor del qual queda malferit. Aleshores el conductor (interpretat per Rainn Wilson, conegut comediant estatunidenc que apareix a The Office entre d’altres) es queda recuperant-se al motel. El conductor esdevé el tercer personatge en discòrdia i el detonant de la deflagració final que experimenta el nen, perquè ell mateix arrossega un passat fosc que prova d’amagar enmig del dipòsit de ferralla on és traslladat el cotxe sinistrat.
A The Boy trobareu altres al·licients. Per exemple, hi apareix el bo d’en David Morse, a qui segur recordeu pel seu paper a The Green Mile (1999), Twelve Monkeys (1995) i Contact (1997) entre moltes d’altres, en el paper del pare sobrepassat. Un personatge derrotat i trist amb ell mateix i amb tot el que l’envolta que, entre borratxera i borratxera, va passant el calorós estiu sense adonar-se en què s’està convertint el seu nano: tot un Maquiavel sense escrúpols. En relació amb això, l’última mirada d’incredulitat que dirigeix el pare al seu fill ho diu tot. Però és clar, com sol passar en aquests casos, a The Boy i a Monster: The Jeffrey Dahmer story, quan hom s’adona de la seva ineptitud com a educador, ja és massa tard. A més, el pòster promocional del film també és força potent i icònic. Si us hi fixeu amb detall, apareix la silueta d’un nen portant unes banyes del cérvol (el que és atropellat), una imatge que ressalta molt visualment la transformació salvatge que experimenta el jove protagonista, un ésser que es veu influenciat per un extraordinari sentiment de buidor i despreocupació i per una manca de sentit i objectiu en la vida que acaben per passar-li factura en la seva presa de decisions fins a extrems insospitables. No en va, quan el sentiment de soledat i deixadesa s’aguditza o es perllonga massa, o el simple fet de no tenir cap mena d’esperança en el futur poden arribar a tenir un gran impacte sobre l’individu i les accions que empren vers els altres.
Altrament, i ja per acabar, cal no confondre aquesta The Boy amb el film japonès d’animació, aventures i fantasia dirigit també l’any 2015 per Mamoru Hosoda: The Boy And The Beast. La sorpresa que us emportaríeu seria d’aquelles que fan història, perquè The Boy no és un film gens fàcil de pair. Deixa molt mal sabor de boca i un pòsit massa durador i amarg que brega per recordar-nos a tota hora que la nostra societat dista molt de ser un paradís afable i totalment segur.
En resum, a The Boy, el protagonista és un assassí en sèrie prematur que es forja a foc molt i molt lent. De forma somorta, doncs, la ràbia que sent el nen (un superb Jared Breeze interpretant al petit dels Henley amb cara de no haver trencat mai cap plat), que viu completament desemparat per un pare deprimit i una mare absent i va creixent fins que esclata en una escena final que deixa l’espectador glaçat. I el pitjor de tot és que, sense poder-hi fer res ni veient-ho a venir, el pare –i de retruc nosaltres com a espectadors impertèrrits– esdevé un mer testimoni de com el nen es converteix en un autèntic assassí en sèrie i copsa, per tant, quant de dolor li quedarà per repartir als seus semblants a partir d’aquell fatídic instant. Així doncs, quedeu avisats per si us creueu amb el petit Ted.
