Escrit per Ed Brubaker, dibuixat per Sean Phillips i pintat per Jacob Phillips, PULP és un gir fresc dins del panorama del còmic actual. Tracta d’un home vell, en Max Winter, un escriptor de magazines pulp de la dècada dels anys 30 a Nova York, que recorda els seus dies de glòria i disposa d’una última bala per redimir-se. Potser la història és familiar per a molts de nosaltres, però aquest dreamteam de creadors fa que la narració sigui diferent, ja que marquen l’acció i la romantització, i permeten que els temors i somnis del seu personatge principal tinguin la màxima prioritat.

 

UN GUIÓ PLE DE MATISOS

És un western? No del tot. Parla de la por del protagonista (Max Winter) a la vellesa i la mort. Hi ha un munt de text a cada pàgina, però és de lectura tranquil·la, perquè la majoria del que està escrit està passant al cap d’en Max. Són pensaments i records mentre contempla el seu lloc al món i el que deixarà a la seva dona quan se n’hagi anat. Això podria ser suficient per marcar un bon guió, però Brubaker va més enllà i ens narra tot allò indispensable per conèixer i entendre el personatge.

Un dels trets característics i meravellosos d’aquesta novel·la gràfica és que les revelacions tenen el costum de passar «fora de la vinyeta». En Max parla de la mort del seu germà gairebé de forma poc directa, i ni tan sols es mostra. Igual passa quan sabem que en Max va tenir anteriorment una dona i una filla. En Max es nega a entrar en més detalls, fins i tot, en la seva pròpia ment. La seva incapacitat per revisar els detalls dolorosos, els seus traumes, ens explica més del seu protagonista que qualsevol explicació sobre el seu germà, la seva dona o la seva filla. Els silencis poden dir tant com les seves paraules. L’empatia que acabem tenint amb el protagonista és fascinant i la proposta del guionista de no arrossegar en Max pel seu dolorós passat dona a aquesta novel·la gràfica un punt d’excepcional.

L’ART DE DIBUIXAR EL PRESENT I EL PASSAT

Si el guió és brillant, la translació en imatges de Sean Phillips ens deixa bocabadats. Això no és un còmic de superherois en què les escenes d’acció prenen el centre de la història. Podrien. Hi ha persecucions en cotxe, trets amb armes de foc, un assalt… tota una llista sencera. Però aquests moments de la novel·la gràfica semblen passar volant mentre que una conversa entre en Max i el seu editor ocupa tres pàgines senceres, simplement perquè aquests moments són els que de veritat fan que el protagonista sigui qui és.

També veiem que en Max recorda molt els vells temps de l’Oest, quan era un cowboy buscat per la justícia. Però els detalls del passat són sovint boira, com els records. Les cares enfosquides per l’ombra ens dona distància. Flashbacks desdibuixats i en ombres, tot el contrari de quan parla del present, treballat en vinyetes plenes de detall de la vida actual d’en Max. Sabem que el que fa que el protagonista se senti tan vell és el fet de ser un home fora de lloc i de temps (un cowboy a la Nova York dels anys 30) que ha sobreviscut a totes les persones que l’han estimat.

LA BRILLANT IDEA DEL COLOR

Jacob Phillips és el tercer artista d’aquest gran equip creatiu i el que ens acaba d’ajudar a entendre la mentalitat d’en Max creant, al mateix temps, una oda als antics còmics de western. Phillips pinta els flashbacks d’en Max, com a una sèrie de vinyetes d’un antic còmic de western, amb dos o tres colors. Una idea fantàstica que busca rememorar quan els coloristes tenien poques opcions on triar per tal d’abaratir la impressió. D’aquesta manera, Phillips ens llança de nou al món dels vells còmics, els dels nostres pares i avis. Literatura pulp per mostrar-nos com se sent en Max sobre el seu passat. Les escenes es podien haver acolorit simplement amb tota la paleta de colors, però d’aquesta manera queden impressionants. Així doncs, veiem aquests records com un moment en què les coses eren més senzilles, i, possiblement, més autèntiques.

La resta de la novel·la gràfica és força ombrívola i contrasta amb la idea de passat i present. En Max està cansat i el seu món sembla cansat amb ell. Però hi ha uns moments de color sobtat. La Rosa, la dona actual d’en Max, sempre es representa amb colors càlids. Tenim la sensació que il·lumina cada habitació quan hi és. A més, hi ha un parell de vegades que veiem en Max contra un fons vermell. És quan se sent a prop de la mort, quan corre perill que això passi. I també, per aquest motiu, és apropiat l’ús del color vermell en tots els seus records de vaquer.

Amb PULP, Brubaker, Phillips i Phillips han creat un còmic de venjança íntim que d’alguna manera aconsegueix fer-nos sentir profundament empàtics amb el protagonista. De lectura pausada parla sobre la petjada que deixem al món. Tracta sobre com deixar una vida d’aventura i treballar cap a una bonica simplicitat.

 

Comparteix
AnteriorCrítica de “The Boy”,Craig William Macneill
Següent“El meu papa més!”, Fran Pintadera i Joan Turu
De petit em divertia amb el meu germà rodant pel·lícules en Súper 8. Visc permanentment enamorat de Wilder, Kurosawa, Ford, Chaplin, Welles, Leone, Kubrick, Berlanga, Spielberg, Lynch i Hitchcock. El meu racó preferit de la casa és la meva butaca on, sempre ben acompanyat de bona música, devoro llibres i còmics. Sèries? ‘Star Trek’, ‘The Twilight Zone’, ‘Northern Exposure’, ‘Breaking Bad’ i ‘Game of Thrones’. M’agrada pensar que vivim envoltats de Cultura.