Imagineu una pel·lícula de ciència-ficció en què tota l’acció succeeix a la superfície lunar. En un futur pròxim, una expedició privada ha aterrat a la Lluna per a fotografiar de forma immillorable un cometa que passarà molt a prop de la Terra, però inesperadament un fragment d’aquest impactarà contra el planeta, de manera que els astronautes perdran tota comunicació. Aïllats i completament sols, l’expedició haurà de trobar una forma de sobreviure en un ambient tan inhòspit i mortífer com es l’espai. Ara imagineu-vos que la pel·lícula és 100% espanyola, i a sobre de finançament privat, una pel·lícula totalment independent. Doncs això és el que és Luna, el nou film d’Alfonso Cortés-Cabanillas que tenia la première mundial al Festival de Sitges i arribava al certamen acompanyat de quasi tota l’expedició d’actors al seu voltant, tots enfundats amb les flamants jaquetes de l’expedició espacial de la pel·lícula.
I així van arribar a la roda de premsa a la qual vam assistir després de finalitzar el passi per a premsa del film, i abans de l’estrena per al públic durant la Gala Meliés que se celebrava aquella mateixa tarda i que lamentablement no vaig poder cobrir fins al final, ja que feia tard a un passi d’un altre film. Cortés-Cabanillas venia acompanyat dels actors Marián Alvárez, Roberto Álamo, Asier Etxeandía, Nur Olabarria i Jaime Martín, i van mostrar-se molt propers amb els assistents i molt reivindicatius, sobretot Cortés-Cabanillas, que autoproclamava Luna com el primer film espanyol que passava a l’espai… amb permís d’Alex de la Iglesia i la seva Acción mutante, suposo. Llicències a part, el que és innegable és el mèrit que té fer una pel·lícula de ciència-ficció quan a la indústria espanyola, com explicava el mateix director, el gènere sci-fi és pràcticament tabú, per l’alt pressupost i el risc a taquilla que suposa. I és clar, s’ha autofinançat amb els seus estalvis. Doble mèrit.
Potser per això, la taula defensava el guió de la pel·lícula, més focalitzat en els personatges que en posar la confiança en els aspectes especials. Una mena de moralina meta, ja que el subtext de Luna és denunciar d’una forma molt gràfica la falta gradual d’empatia cap a la resta d’éssers humans, just quan la tecnologia semblava que havia augmentat la capacitat de comunicació i reduït les distàncies més que mai. De fet, com Cortés-Cabanillas reflexionava, a Luna la tripulació a la Lluna pateix un doble aïllament, primer amb la Terra, però després entre ells mateixos, ja que els escafandres i els vestits espacials els impedeixen tocar-se i acariciar-se, fins i tot a si mateixos. Quelcom que considerem tan obvi, allà fora està vetat. Fa pensar.
Per altra banda, els actors van declarar apostar a cegues pel projecte, tant per la seva valentia com pel gènere sci-fi en si mateix, que com dèiem, és tan escàs a la indústria cinematogràfica estatal. I que ni preparació física, ni assaigs en gravetat zero, ni res. “A saco“, que es diu ara. Fins i tot, van fer broma amb el fet que l’aïllament era totalment real, ja que a Hollywood es roda sense els escafandres i després es col·loquen per ordinador en postproducció per dues raons: eviten claustrofòbia, i eviten molestos reflexos de focus, càmeres o altres assets de backstage durant el rodatge. Però a Luna no hi ha pressupost per això, així que els escafandres són totalment reals.
Dit això, ara ve el problema de Luna com a pel·lícula. I és que la intencionalitat del film és molt bona, i no podem oblidar una certa reflexió mística dita en veu en off tant a l’inici com al final del film sobre què és realment viure i estar viu. I el mèrit de rodar això amb finançament privat i amb un elenc actoral bastant important (i al què cal sumar-hi Greta Fernàndez, no assistent al Festival), dona molt bones sensacions. Però el resultat final és, lamentablement, molt pobre. I no, no és perquè com que no hi ha pressupost per efectes especials aquests siguin mínims i tot acabin sent primers plans o plans curts dels actors, sinó precisament pel seu guió, al qual donaven tanta importància a la roda de premsa; o més ben dit, els personatges de la pel·lícula.
Els personatges civils són bastant odiables tots, sobretot el ricatxón Roberto Álamo que finança l’expedició privada i és el clàssic (i perdó per l’expressió, però ho entendreu perfectament) “aquí manda mi polla”. I el personatge de Greta Fernàndez, una youtuber a qui porten a la lluna per a fer streaming de l’excursió, és directament estúpid, infantil i absurd; perquè us en feu una idea, s’ha fet ella mateixa el vestit espacial perquè els oficials eren molt lletjos. I del personal qualificat espacial, la comandant (encarnada per Marián Àlvarez) és una dona a qui ningú, absolutament ningú, fa cas en cap moment de la pel·lícula: ni els civils, ni els astronautes del seu equip, que no paren de qüestionar-la. Feminismes i masclismes a part, és inaudit que en una jerarquia quasi militar com és l’espacial, tothom passi olímpicament de la comandant de l’expedició. I tot i que la història, a grans trets és prou interessant per la sensació de supervivència i claustrofòbia, els comportaments de molts dels personatges vers la mateixa història i els fets que succeeixen (no direm quins per a no fer espòilers) no s’aguanten per enlloc.
Una llàstima perquè es nota l’amor i les ganes pel projecte que hi ha hagut en tothom, i s’agraeix portar històries com aquestaa la gran pantalla en una indústria que ninguneja la ciència ficció sistemàticament. Però crec sincerament que el desig de l’equip de Luna que el seu projecte obri vies per altres pel·lícules similars, no es farà realitat. Si més no, si hi ha un gran pas per a la indústria espanyola dubto que sigui gràcies al petit pas per la lluna que és Luna.
