Spielberg? Posa Spielberg al títol d’aquesta crítica? Sí, però es tracta de la filla que vol seguir els passos del seu pare. Destry Allyn Spielberg aterrava a Sitges acompanyada d’una bona expectació (el pes del cognom és una arma de doble tall), i de tot l’elenc protagonista de la seva primera pel·lícula, Please Don’t Feed the Children, i com a convidat i premiat d’ultimíssima hora, un Giancarlo Esposito (Gus Fring de Breaking Bad) que apareix al film com a personatge secundari. Primera pel·lícula que, a més, tenia la seva estrena mundial al certamen català, tota una declaració d’intencions per a un film de gènere dirigit per la filla d’un gegant de Hollywood.
Tot i el mordaç títol, i un plantejament i posada en escena més que suggerent, on una pandèmia ha delmat la raça humana i un grup de nens i joves orfes fugiran cap al sud dels Estats Units a la cerca d’una nova vida després de veure com la societat supervivent els ignora, no estem davant d’un film de terror clàssic, sinó com defensa la mateixa directora, d’un thriller psicològic. De fet, la mateixa Destry Allyn Spielberg defineix la pel·lícula com una barreja entre Los Goonies i Hijos de los Hombres, i que créixer amb tant de cinema fantàstic al voltant, sobretot de thrillers psicològics, l’ha marcada fins al punt de voler fugir de convencionalismes i apostar per un terror més elevat, com se’n diu ara. Per això el focus de la pel·lícula no estarà tant en la fugida dels joves cap al sud, sinó en la necessitat de demanar ajuda a una senyora que viu en una casa apartada i que oculta un perillós secret que es revelarà al més pur estil Hansel i Gretel.
La roda de premsa va començar amb el retard que ve donat per l’aparició de les grans estrelles, i mentre la gent de premsa ironitzàvem amb si la directora havia vingut amb el seu pare (espòiler: no), va arribar la cúpula de Please Don’t Feed the Children: Destry Allyn Spielberg amb Giancarlo Esposito i Vernon Davis com a actors més coneguts, seguida dels goonies de la pel·lícula: Emma Meisel, Regan Aliyah, Joshuah Melnick, Dean Scott Vazquez i Andrew Liner. I havent-la presenciat, puc dir sense por d’equivocar-me que és la roda de premsa més ianqui que he vist mai. A cada pregunta feta per la premsa, tots els actors es desfeien en elogis entre ells, i sobretot cap a la visió innovadora i prometedora de Destry Allyn Spielberg aplaudint-se al final de cada intervenció (i alguns mastegant xiclet, cosa altament ianqui). Fins i tot Giancarlo Esposito, quan se li va preguntar què sentia pel reconeixement de rebre el Premi Honorífic Màquina del Temps del festival, va dir que se sentia molt honrat i satisfet de ser allà i de rebre el premi, però encara més satisfet d’haver participat en aquesta pel·lícula feta per gent tan jove i amb tant de potencial. Semblava més una mena d’operació de màrqueting que una roda de premsa. Això, o realment estaven tots convençuts d’haver fet quelcom enorme, que els havia permès créixer com a professionals i com a persones i que Please Don’t Feed the Children seria la porta d’entrada a les grans lligues cinematogràfiques.
No diré que sigui una mala pel·lícula, perquè no ho és. Però tampoc és bona. Un cop vista (posteriorment a la roda de premsa, tot sigui dit), és un film de gènere correcte, amb llocs comuns molt vistos i un guió fet amb tiralínies, controlat i sense descarrilar, però al qual no se li veu ni el terror elevat, ni el thriller psicològic, ni la innovació per enlloc. Els joves actors no ho fan gens malament, però no són grans interpretacions, ni el film les necessita, de fet. Curiosament, el millor de la pel·lícula és la direcció, i Destry Allyn Spielberg ha demostrat ser capaç, en el seu primer film, de construir un bon producte de gènere, molt ben empacat i amb un bon balanç entre seqüències d’acció i les pauses, però que no deixa de ser un producte correcte.
Després de la roda de premsa, un potser s’esperava més subversió i menys clixés. Però tot i que Please Don’t Feed the Children no causarà la sensació que han causat al festival altres pel·lícules de “fills de”, com Jennifer Lynch amb Surveillance el 2008 o Brandon Cronenberg amb Possessor el 2020, Destry Allyn ha demostrat que no està aquí només pel cognom i que la seva carrera al cinema independent només ha fet que començar. El futur dirà.
