L’assaig Notícia de la poesia catalana, Dels orígens al segle vint d’Enric Casasses és molt recomanable per entendre quina és la singularitat de la poesia catalana en el context de la Història de la Literatura. És un assaig breu que permet fer-ne més d’una lectura. Ens presenta els grans puntals de la poesia catalana, sobretot des de Ramon Llull fins a Joan Maragall i els enllaça amb altres autors indispensables des de l’Edat Mitjana fins el segle XX que trobareu durant la lectura, i proposo la idea següent: podríem dir que la poesia catalana ha nascut més d’un cop, i a més de néixer més d’una vegada ho ha fet ja consolidada, i cal explicar això per valorar el treball d’Enric Casasses. El llibre es llegeix bé, per bé que només aprofundeix en uns pocs autors que són cims de la literatura catalana des de la seva aparició històrica i creativa. M’ha semblat més un llibre entretingut que no pas erudit, però es nota que el que diu Casasses ho diu amb coneixement i són unes bones lliçons de literatura. Sintetitzar sempre és laboriós i més quan parlem d’escriptors d’alta complexitat com Ausiàs March, Francesc Vicent Garcia (El rector de Vallfogona) o Jacint Verdaguer. Òbviament n’hi ha més i els trobareu al llibre, que va sorgir d’una antologia de poetes catalans del segle XX feta pel poeta mexicà Orlando Guillén i Casasses l’ha madurat fins fer aquest assaig. En aquesta història de la literatura catalana, Enric Casasses fa que, cada gran autor, il·lumini el context de la seva obra en la seva època però amb picades d’ullet a fenòmens històrics al voltant de cada autor i a d’altres escriptors en llengua catalana que també cal llegir per entendre la magnitud de les lletres catalanes. El llibre explica per què els nostres clàssics són importants, i ho van ser des de la seva aparició. Altres literatures tenen altres enfocaments; no s’explica amb els mateixos criteris la literatura anglesa que la francesa o l’espanyola. A més a més, els nostres clàssics no són només d’interès local sinó genis d’aportació universal que han estat precursors d’altres literatures. Podem dir que Llull, March o Verdaguer han tingut els seus alumnes en ser ells, de bon començament, mestres de la seva art, com l’Art lul·liana, la versificació de March, el romanticisme de la Renaixença en Verdaguer o la poesia modernista de Maragall. Els noms dels altres escriptors que Enric Casasses esmenta els trobareu en el seu llibre. Podia Casasses haver escrit aquest llibre d’una altra manera? Amb més profunditat? Fa de mal dir, això. Per què? Perquè potser ell també aporta una visió pròpia del que han estat les lletres en la nostra llengua. Posa els seus coneixements, que intuïm i veiem que són bastants, a lectores i lectors dels nostres dies. Sintetitza bé un material que per la seva abundància i importància permet esplaiar-se més, atès que cada poeta és el naixement d’una manera de fer literatura. Això ho gaudireu del llibre. Tanmateix, el posicionament del llibre el trobem en el títol, on ell fa servir la paraula “notícia” que entenc com a exercici d’humilitat. Un altre títol que no fos Notícia de la poesia catalana suggeriria aprofundiment, però la paraula notícia aquí em sembla que podria ser sinònim de resum de la poesia catalana. D’altra banda, una notícia és quelcom important que es diu breument per divulgar una informació. Casasses juga amb una paraula pròpia de la premsa, del lector de diaris per bé que el llibre és un assaig literari, de manera que em fa pensar que agafa el concepte d’un camp de la lectura per adreçar-se al camp de la literatura perquè faci la funció d’impactar al lector i per tant que aquest es senti atret pel llibre. És un recurs que et pot sortir bé o malament. A mi no m’ha desagradat, i he entès la funció i l’efecte que fa el títol, però, després de llegir-lo i pensar en els cims literaris que són des del seu naixement els nostres clàssics, es pot substituir la paraula notícia, en singular, per naixements, en plural, de la poesia catalana. Així, doncs, el llibre intenta que el públic sigui el més ampli possible. La pregunta és si el llibre diu alguna cosa nova, que és un dels objectius d’un bon assaig. No cal tornar a argumentar el que ja hem dit, però sembla que el llibre vagi adreçat a lectors novells o no experts en matèria literària. El llibre va néixer fa vint anys com a epíleg d’antologia, i Enric Casasses el fa créixer com a assaig, de manera que la crítica que podem fer-l’hi és si era necessari reaprofitar l’epíleg per fer-ne un llibre autònom com si fos un pròleg una mica més llarg com a porta d’entrada a una casa que es veia petita abans d’entrar-hi i, un cop a dins, t’adones que l’espai és molt més gran. És com si Casasses ens donés llum a l’entrada prometent-nos quelcom més gran, i ho fa fent aquest assaig. Per acabar, direm que es pot agafar Notícia de la poesia catalana com a complement d’altres llibres més acadèmics o de punt de partida per a lectors que busquen començar a endinsar-se en la poesia catalana per alguna banda, sobretot sentint el respecte que sempre fa la poesia als nous lectors. Casasses fa una primera aproximació però intenta dir alguna cosa pròpia, i aquest és un dels objectius de tot assaig.
Naixements de la poesia catalana
L’assaig Notícia de la poesia catalana, Dels orígens al segle vint d’Enric Casasses és molt recomanable per entendre quina és la singularitat de la poesia catalana en el context de la Història de la Literatura. És un assaig breu que permet fer-ne més d’una lectura. Ens presenta els grans puntals de la poesia catalana, sobretot des de Ramon Llull fins a Joan Maragall i els enllaça amb altres autors indispensables des de l’Edat Mitjana fins el segle XX que trobareu durant la lectura, i proposo la idea següent: podríem dir que la poesia catalana ha nascut més d’un cop, i a més de néixer més d’una vegada ho ha fet ja consolidada, i cal explicar això per valorar el treball d’Enric Casasses. El llibre es llegeix bé, per bé que només aprofundeix en uns pocs autors que són cims de la literatura catalana des de la seva aparició històrica i creativa. M’ha semblat més un llibre entretingut que no pas erudit, però es nota que el que diu Casasses ho diu amb coneixement i són unes bones lliçons de literatura. Sintetitzar sempre és laboriós i més quan parlem d’escriptors d’alta complexitat com Ausiàs March, Francesc Vicent Garcia (El rector de Vallfogona) o Jacint Verdaguer. Òbviament n’hi ha més i els trobareu al llibre, que va sorgir d’una antologia de poetes catalans del segle XX feta pel poeta mexicà Orlando Guillén i Casasses l’ha madurat fins fer aquest assaig. En aquesta història de la literatura catalana, Enric Casasses fa que, cada gran autor, il·lumini el context de la seva obra en la seva època però amb picades d’ullet a fenòmens històrics al voltant de cada autor i a d’altres escriptors en llengua catalana que també cal llegir per entendre la magnitud de les lletres catalanes. El llibre explica per què els nostres clàssics són importants, i ho van ser des de la seva aparició. Altres literatures tenen altres enfocaments; no s’explica amb els mateixos criteris la literatura anglesa que la francesa o l’espanyola. A més a més, els nostres clàssics no són només d’interès local sinó genis d’aportació universal que han estat precursors d’altres literatures. Podem dir que Llull, March o Verdaguer han tingut els seus alumnes en ser ells, de bon començament, mestres de la seva art, com l’Art lul·liana, la versificació de March, el romanticisme de la Renaixença en Verdaguer o la poesia modernista de Maragall. Els noms dels altres escriptors que Enric Casasses esmenta els trobareu en el seu llibre. Podia Casasses haver escrit aquest llibre d’una altra manera? Amb més profunditat? Fa de mal dir, això. Per què? Perquè potser ell també aporta una visió pròpia del que han estat les lletres en la nostra llengua. Posa els seus coneixements, que intuïm i veiem que són bastants, a lectores i lectors dels nostres dies. Sintetitza bé un material que per la seva abundància i importància permet esplaiar-se més, atès que cada poeta és el naixement d’una manera de fer literatura. Això ho gaudireu del llibre. Tanmateix, el posicionament del llibre el trobem en el títol, on ell fa servir la paraula “notícia” que entenc com a exercici d’humilitat. Un altre títol que no fos Notícia de la poesia catalana suggeriria aprofundiment, però la paraula notícia aquí em sembla que podria ser sinònim de resum de la poesia catalana. D’altra banda, una notícia és quelcom important que es diu breument per divulgar una informació. Casasses juga amb una paraula pròpia de la premsa, del lector de diaris per bé que el llibre és un assaig literari, de manera que em fa pensar que agafa el concepte d’un camp de la lectura per adreçar-se al camp de la literatura perquè faci la funció d’impactar al lector i per tant que aquest es senti atret pel llibre. És un recurs que et pot sortir bé o malament. A mi no m’ha desagradat, i he entès la funció i l’efecte que fa el títol, però, després de llegir-lo i pensar en els cims literaris que són des del seu naixement els nostres clàssics, es pot substituir la paraula notícia, en singular, per naixements, en plural, de la poesia catalana. Així, doncs, el llibre intenta que el públic sigui el més ampli possible. La pregunta és si el llibre diu alguna cosa nova, que és un dels objectius d’un bon assaig. No cal tornar a argumentar el que ja hem dit, però sembla que el llibre vagi adreçat a lectors novells o no experts en matèria literària. El llibre va néixer fa vint anys com a epíleg d’antologia, i Enric Casasses el fa créixer com a assaig, de manera que la crítica que podem fer-l’hi és si era necessari reaprofitar l’epíleg per fer-ne un llibre autònom com si fos un pròleg una mica més llarg com a porta d’entrada a una casa que es veia petita abans d’entrar-hi i, un cop a dins, t’adones que l’espai és molt més gran. És com si Casasses ens donés llum a l’entrada prometent-nos quelcom més gran, i ho fa fent aquest assaig. Per acabar, direm que es pot agafar Notícia de la poesia catalana com a complement d’altres llibres més acadèmics o de punt de partida per a lectors que busquen començar a endinsar-se en la poesia catalana per alguna banda, sobretot sentint el respecte que sempre fa la poesia als nous lectors. Casasses fa una primera aproximació però intenta dir alguna cosa pròpia, i aquest és un dels objectius de tot assaig.
