Sempre és interessant gaudir de projeccions cinematogràfiques amb la presència del cast&crew del film presentant la pel·lícula, sobretot si hi ha un Q&A posterior amb ells. Else és una proposta cinematogràfica bastant inclassificable, però captivadora (va endur-se guardons del certamen a direcció revelació i a efectes especials), però tant o més inclassificable va ser el seu realitzador, Thibault Emin, present a la sala junt amb el seu productor, Damien Lagogué. I és que dir a la presentació que Else tocava temes de pèrdua molt durs per ell, quasi autobiogràfics, i que si us plau quan sortís una mort a la pel·lícula que la gent no aplaudís, va sorprendre, i molt, al públic. Què estàvem a punt de veure? Perquè si mireu el següent tràiler, crec que us quedareu bastant sorpresos.
A la pel·lícula seguirem una parella aparentment incompatible -ell asocial i tímid; ella esbojarrada, impulsiva i extravertida- que es coneix i passen la nit junts. Just llavors, esclatarà un virus a tot el món que els portarà a un confinament forçós a casa d’ell. Els contagiats pel virus tindran uns símptomes irreversibles absolutament inesperats: es fusionaran amb els objectes que tinguin més a prop, cobrant vida i buscant noves formes de vida amb què fusionar-se. Així, amb poquíssims mitjans, però amb molt de savoir faire (i no perquè sigui producció francesa), Else esdevé un body horror únic, amb una història d’amor brutalment honesta, un realisme màgic digne de Jean-Pierre Jaunet o fins i tot de Wes Anderson, i tocs filosòfics i metafísics al final dignes d’una versió costumista de 2001: Una Odisea en el Espacio. I és l’òpera prima del director! Fins i tot quan sembla que la pel·lícula s’ha estancat i només veiem com la parella passa el seu confinament com millor pot, a la psique de la narrativa passen mil coses. Tot un experiment cinematogràfic que mereix ser aplaudit, però amb reserves: no és per a tots els públics; el seu ritme és molt erràtic, sovint no se sap molt bé cap a on va la intencionalitat de la pel·lícula (de fet, crec la pel·lícula juga a fer-te creure que no ho sap, deliberadament, simulant els efectes del confinament pandèmic), i el seu final manté una tesi filosòfica que potser no és agradable per a tothom.
Potser perquè era tard, potser perquè no va agradar a tothom… el cas és que al Q&A s’hi va quedar relativament poca gent, però els que hi érem, no estàvem preparats pel que havia de passar. I és que el director, Thibault Emin, estava en shock després de veure la pel·lícula en pantalla gran i veure la reacció del públic, així que li va costar molt tocar de peus a terra durant bona part del Q&A i va pensar moltíssim les respostes, es va mostrar en silenci i mirant a l’infinit. Per cert, abans que penseu el que no és, no, no estava sota els efectes de cap substància. De fet, al cap de 15 minuts ja se’l veia més sencer i vaig poder parlar amb ell a fora de la sala i haig de dir que era una persona totalment normal, funcional parlant i fent broma. Però al Q&A va dir que era una pel·lícula terriblement personal per ell, la seva primera, que havien passat 17 anys des que va fer el curtmetratge homònim en què es basa la pel·lícula, i que no aconseguia trobar el click que buscava per a convertir-lo en un llargmetratge. I quan el va trobar, i estaven finalment en preproducció, va esclatar la pandèmia de la COVID-19 i va haver-se d’ajornar tot. També es va disculpar per haver dit que no aplaudíssim a les morts a la presentació: va reconèixer que no hauria d’haver-ho fet perquè havia notat que ens cohibíem i no li havia agradat la sensació.
Tornant al tema del virus i la pandèmia, vaig preguntar-li què sentia en haver escrit una pel·lícula que succeïa durant una pandèmia i que estiguéssim justament en una era postpandèmia. Ell va respondre que estava decebut, que li feia molta pena pensar que després de tot el procés de guió, s’acabés pensant que havia aprofitat el filó de la COVID per fer la seva pel·lícula quan, en paraules seves, “la COVID li havia robat la idea”. Perquè realment, al cap i a la fi, la pandèmia només és un macguffin situacional, és l’excusa per tenir la parella tancada en un mateix espai i desenvolupar una de les relacions amoroses més especials i honestes que s’han vist en pantalla (no se li va preguntar, però fa la impressió de ser bastant autobiogràfica), i que el virus i el body horror són una al·legoria d’allò que som com a individus, si els nostres sentiments o les nostres accions, si el que aparentem o el que posseïm, i sobretot, què som com a membres d’una societat. Fora de la casa hi ha una apocalipsi, i a dins, una història d’amor. S’estimen per sobre de les diferències, aprenen a conviure… fins que ella es contagia del virus i es comença a fusionar amb el mobiliari (atenció als efectes especials de maquillatge quan està fusionada amb els llençols del llit). Podrà ell adaptar-se i seguir estimant un monstre? Guanyarà la moral individual o els prejudicis inculcats que tenim on mana la biologia? Aquesta és la grandesa d’Else, però per gaudir-la, s’ha d’estar preparat pel viatge que Thibault Emin ens té preparats. I no és fàcil estar preparat per aquest viatge, ni pel que explica, ni per com ho explica.
