És sabut que la ciència ficció, i el gènere fantàstic en general, permet parlar dels problemes d’avui dia des d’un trasfons tràgic si ens atenem a les distòpies futuristes, a partir dels perills i de les pors que tenim com a societat. La prova més fehacient l’hem tinguda al mateix Festival de Sitges d’enguany amb la curiosa proposta de documental “futurista” 2073 d’Asif Kapadia. Doncs en un caire més o menys semblant, però amb una proposta 100% dramatitzada, és Planet B, de la directora francesa Aude Lea Rapin. A Planet B ens situem en una futur proper molt poc esperançador, on l’autoritarisme i els drets humans es porten pitjor que mai, i la narrativa avança en paral·lel a dues noies llurs camins i destins acabaran trobant-se, encarnada per dues cares conegudes del cinema francès: la primera és la membre d’un grup d’eco-terroristes (Adèle Exarchopoulos) que, intentant volar una infraestructura gubernamental, seran capturats per drons i agents de seguretat; la segona, una immigrant que treballa a un vigiladíssim servei de neteja d’una fàbrica militar (Souhella Yacoub), a qui el visat (informatitzat via scanner de terina) li caduca d’aqui pocs dies i haurà de renovar-lo per mètodes poc ortodoxos.
I què és el Planeta B del títol de la pel·lícula, us preguntareu. Doncs és una mena de paradís en on es despertaran els eco-terroristes, sans i estalvis, en una mena de resort paradisíac a la costa… amb una veu de megafonia que els informarà que estan a una presó virtual, perquè les seves ments estiguin distretes mentre els seus cossos estan engarjolats. Aviat, però, el concepte de “paradisíac” serà relatiu, doncs mentre de dia tot és molt tranquil i es pot gaudir de la brisa fresca, banyets a la piscina, passeigs pel bosc… quan arriba la nit, les seves pors i els seus records recents es materialitzaran al Planeta B, perseguint-los per a matar-los. Paral·lelament, quan la noia immigrant es faci amb un visor de realitat virtual del lloc on treballa per vendre’l i costejar-se el visat fals, podrà arribar amb ell al Planeta B, moment en què les ments de les dues protagonistes es coneixeran i intentaran alliberar-se d’aquest món virtual pervers.
Cal dir que la projecció del film va comptar amb la presència de la directora, Aude Lea Rapin, i un posterior Q&A on va ressaltar la importància del cinema de gènere a Europa, i més concretament del sci-fi, pràcticament inexistent al vell continent. A més, vai tenir l’oportunitat de preguntar-li d’on va sorgir la idea de tenir un equip gubernamental dedicat a crear un món virtual tan real i tan pervers alhora, únicament per usar-lo de presó, i la seva resposta va ser molt interessant: per una banda que un món virtual donava ales molt perturbadores a uns governs que, per convencions de drets humans, no poden torturar a presos; i per l’altra, i donat el rerefons crític i ecologista de la pel·lícula, no deixava de ser molt sarcàstic tancar eco-terroristes a un lloc que és com voldrien que fós el món real, i dir-los que és fals i que no existeix.
Tanmateix, tot i que la pel·lícula toca temes molt interessants, en aquest cas no podem dir que el resultat final sigui més que la suma dels deus elements; ni tan sos igual. Realment la narrativa es fa feixuga i repetitiva en un film de més de 2 hores en què l’espectador no es pregunta res, és omniscient i té (molta) més informació que els propis personatges, ja que en tot moment sabem què passa als dos móns seguint les escenes de les dues protagonistes. Els factors sci-fi de Planet B són realment bons, i potser amb un guió no tant lineal, o amb més sentit de jugar amb les expectatives de l’audiència, la pel·lícula hagués millorat moltíssim. Però amb la posada en escena que s’ha decidit, el resultat final acaba perdent força perillosament a mida que avança la pel·lícula i no hi ha en cap moment res que acabi despertant sorpresa o interès, veient-se la resolució a gran distància. Una pena, perquè Planet B prometia molt.
