Abans de parlar d’aquesta pel·lícula, és molt important tenir clar què és. I és que no és fàcil tenir clar què ha volgut fer Asif Kapadia amb aquesta 2073 que es classifica en el gènere de sci-fi fistòpic futurista; perquè no és exactament una ficció, però tampoc és un documental. És un mockumentary doncs, això que està tant de moda de fer documentals falsos? Doncs tampoc. És un docudrama. I crec que aquest és el gran risc d’aquest film: que si l’espectador no entén el què és, és massa senzill perdre el focus en el que intenta explicar, i s’allunya del fil narratiu. Perquè el té, i és molt potent: tal i com resa el propi trailer de 2073: “això no és una pel·lícula, ni és un documental: és una advertència”.
Si heu vist el trailer, veureu que hi ha molt metratge documental i imatges d’arxiu de catàstrofes naturals, brutalitat policial, bombardejos d’Ucraïna i Síria, fake news, manifestacions… i sí, en el seu esperit més honest, 2073 és un documental. No és casual que Asif Kapadia, el seu director, sigui l’autor dels documentals Senna, Amy (la chica detrás del nombre) i Diego Maradona (2019), sobre Ayrton Senna, Amy Winehouse i, òbviament, Maradona. Però el trailer també ensenya imatges d’un futur (el del 2073 del títol), desolat, desèrtic, en rüines, i amb un personatge femení (encarnat per Samantha Morton) que es lamenta d’on s’ha arribat, i mirant a càmera, finalitza el trailer mirant a càmera dient “és massa tard per a mi, però potser no ho és per a tu”. A partir d’aquí, un hom pot començar a endevinar què fa Asif Kapadia aquí: és un documental sobre “com es va arribar al món de 2073”. Dit d’una altra manera: planteja una fatalitat cap a la que sembla estem dirigits, respaldada per metratges i tesis actuals. Efectivament, és una advertència: si volem que el nostre 2073 sigui diferent del què surt a la pel·lícula, moltes coses han de canviar.
I aquí ve el meu plec de descàrrec. No és que vengui aquí la meva visió del film, com si fós un dels pocs erudits escollits pels Déus que ha sabut entreveure la complexitat d’una pel·lícula que ningú sap entendre, i així em poso medalles. Res més lluny. És simplement que el Festival de Sitges va portar a la capital del Garraf al director de la pel·lícula, Asif Kapadia, i tot i que no va haver roda de premsa, sí que hi va haver un encounter pel públic general, al què vam assistir. I allà, Kapadia va explicar amb tot luxe de detalls el procés de creació de la pel·lícula, i la seva intencionalitat.
Kapadia va dir al encounter que el procés de creació primigènia del docudrama que és 2073 va ser el Brexit (ell és britànic), i com el món humà s’entesta a “progressar” cap a fer-ho tot pitjor cada vegada: de cop i volta el Regne Unit no era Europa, calia passaport per viatjar a Europa, les transaccions comercials empitjorava. I òbviament, les alarmes del que ell considera els 4 genets de l’apocalipsi actuals: el canvi climàtic, l’auge de l’autoritarisme i la tecnocràcia, la manipulació informativa, i la tecnologia com a producte d’alienació de les masses. Amb la IA sobrevolant-t’ho tot, és clar. A partir d’aquí, i gràcies al seu bagatge documental, va entrevistar-se amb periodistes d’arreu del món, i agrupant els qui, amb les seves declaracions, combregaven amb la seva (hipò)tesi fatalista, va generar un documental ajuntant les entrevistes amb imates d’arxiu (algunes d’elles molt dures de brutalitat policial) que sustenen els arguments.
Però clar, com a documental podria considerar-se limitat, sesgat, oportunista. Per això 2073 no és un documental per se, sinó una advertència (com diu el propi trailer) en forma de documental. Kapadia fa una crida de socors sobre el nostre futur immediat, de la forma més visual que se li ha acut: ens sitúa al 2073 com a moment present, on seguirem a una noia que (mal)viu de forma quasi suburbial en un centre comercial abandonat amb altres persones, mentre drons de vigilància semblen espiar tots els seus moviments. Davant de tanta desolació, la noia recordarà les paraules de la seva àvia, que va viure el moment on la Humanitat va fallar en salvar-se a ella mateixa. I aquest moment és el nostre 2024, on a mode de pseudoflashback, se’ns mostrarà el documental a mode de realitat passada. Detall important que sempre just abans de les seccions documentals situades a un any en particular, la data sortirà en pantalla pero en un retrocés des del 2073, emfatitzant aquest enfocament de docudrama amb un punt de partida futurista.
He de dir que a mi la idea em va funcionar, i crec que és una ficció necessària perquè molta gent obri els ulls. Però no és un producte per a un gran tipus de públic. Dit això, el resultat final no vol tenir un desenllaç al futur, ans al contrari: el què ofereix oferir un final obert en el nostre present, i malgrat tot, intentar ser optimistes. Asif Kapadia, amb 2073, ens pregunta “què collons ens estem fent al planeta i a nosaltres mateixos?”. I ara, al 2024, és el nostre torn de respostes.
