Recordeu el “Simon Says” a què juga el dolent de Jungla de Cristal 3 amb la parella protagonista i que els fa anar de corcoll per tot Nova York sota el perill de fer explosionar bombes? Doneu-li una volta cap al segle XXI, sense haver de córrer cap a cabines telefòniques sinó amb un telèfon mòbil i un “Simon” omnipresent, afegiu-li un muntatge esbojarrat proper a l’estil de Guy Ritchie i un submón del Senegal amb alguns personatges que són picades d’ullet directes a Tarantino (els qui hem vist el film mai oblidarem en Daniel i l’Emmanuel); i feu que les bombes les portin els nostres protagonistes enganxades al pit, amb un compte enrere de 10 hores abans no explotin per sí soles. Us sembla un bon punt de partida? Doncs això és el que tenim a Zero, el nou film del director senegalès Jean Luc Herbulot, i que torna amb una història ambientada al seu país com ja va fer amb Saloum al 2021. Zero, per cert, va guanyar el premi a milor pel·lícula de la seva secció dins el Festival de Sitges, la secció Òrbita.
Ja anava sent hora de tenir al Festival de Sitges un thriller adrenalínic com aquest, i que per un cop no sigui un film d’acció de Hong Kong o de Corea del Sud. No em malinterpreteu, adoro (ho sabeu) els films orientals de tot tipus, però últimament a occident semblava que se li hagi oblidat que es poden fer bones pel·lícules d’acció. Sort en tenim de propostes com Zero i que no només poguessim veure-la en pantalla gran sinó que tinguessim un Q&A posterior amb el propi director, Jean Luc Herbulot, i el dúo protagonista format pels actors Hus Miller i Cam McHarg, portadors de les bombes durant tota la pel·lícula.
Al Q&A van explicar que inicialment Zero intentava ser un bon producte d’acció ambientat en un país poc conegut cinematogràficament, però aviat la cosa va escalar cap a la crítica social d’un país que viu, per desgràcia, en conflicte amb certs extremismes religiosos. I un gran encert, en la meva opinió, ja que no hi ha res millor que, després d’una primera part realment vertiginosa i amb molt bones dosis d’humor negre i situacions rocambolesques —que inclouen ser perseguits per delinqüents, ser perseguits per la policia, o ser segrestats per narcotraficants—, la segona part esdevingui una crítica gens subtil cap a les polítiques exteriors d’Estats Units i una protesta formal contra la pobresa que viu el país i el calatge que, com ja hem dit, ha tingut l’extremisme. Sí, el ritme frenètic del film baixa moltes pulsacions, però crec que és quan la pel·lícula té molta més personalitat, es posen totes les cartes sobre la taula (girs argumentals inclosos), i és quan coneixerem en Daniel (un genial Gary Dourdan), un dels capos de l’operació del “Simon” telefònic i un autèntic gentleman a qui els nostres protagonistes quasi li faran de padrins de boda.
Per cert, sobre la veu d’en “Simon”, l’etern villà que mou tots els fils des del telèfon mòbil, és la d’un actoràs de primera fila com la de Willem Dafoe. Sobre això, Herbulot va dir que va ser tot un goig poder comptar amb la seva complicitat i participació a la pel·lícula, i poder gaudir de la la seva aura durant tot el film; una aura que, només amb la veu, omple la pantalla cada cop que surt a escena. Això sí, cal tenir en compte que a l’enregistrar la veu de Dafoe abans de començar el rodatge (com van explicar al Q&A), la dupla protagonista tenia poca capacitat d’improvisació en els diàlegs, mentre que a nivell físic en tenien tota la del món, ja que segons van explicar, al ser uns papers que estan en un clímax emocional des del primer segon de pel·lícula, tenien banda ampla per poder moure’s i gesticular i cridar com ells creguessin convenient.
Zero és un gran film d’acció que acaba esdevenint una dura reflexió sobre la realitat d’un país i d’una gent que s’han vist afectats per polítiques exteriors de tots cantons, i que curiosament, acaba esdevenint un thriller a la inversa: a mida que la pel·lícula avança perd acció i guanya en reflexió i duresa, amb un final (que no explicarem) molt adequat per les intencions crítiques del guió, però que inesperadament, és el final més anticlimàtic possible per una pel·lícula d’acció. I ho celebrem, perquè funciona.
