Us imagineu que Inception, Origen, la pel·lícula de Christopher Nolan, fos una història d’amor? Sí, ja sé que hi ha la subtrama de Cobb amb l’aparició onírica de la seva dona als somnis que crea, però em refereixo a si això fos la trama principal. Doncs no us ho imagineu més, perquè Nacho Vigalondo ha fet Daniela Forever, un títol potser una mica estrambòtic, però que casa perfectament amb l’esperit de la pel·lícula un cop vista.
Durant tot el metratge de Daniela Forever sobrevola el fet que cadascú té la seva pròpia realitat, i no per això les realitats dels altres són menys reals. I navegant entre dues realitats, acompanyarem un pobre noi que està de dol per haver perdut la seva parella, la Daniela del títol, atropellada per un conductor borratxo. I el dol no el porta gens bé, perquè no aconsegueix avançar. De les 5 fases del dol (negació, ira, negociació, depressió i acceptació), el nostre protagonista estaria a la fase de depressió absoluta. I serà en aquest moment quan una bona amiga li recomanarà un programa experimental que ajuda, mitjançant un fàrmac, a tenir somnis lúcids, controlar-los, i així seguir una teràpia dirigida a aconseguir arribar a la fase d’acceptació i superar el dol. Lamentablement, el nostre protagonista usarà fraudulentament el fàrmac i falsejarà el seguiment per crear un món oníric on la Daniela segueixi viva, tot reculant a la fase de negociació i vivint en una falsa millora, quan en realitat anirà enfontsant-se en la dependència més absoluta i desitjarà tornar al món oníric com més aviat millor per abandonar el real.
A partir d’aquí, el guió farà una mica com el nostre protagonista: rebolcar-se sobre el seu propi fang oníric i (re)viure l’existència amb una versió idealitzada de la Daniela, ja que el protagonista serà el Déu creador dels seus propis somnis i els manipularà a plaer seu fins que el món dels somnis comenci a sentir-se massa real i autònom i es traci la seva pròpia… existència? L’única pega és que tota aquesta part central de la pel·lícula tarda massa a avançar, i els escassos dots actorals del nostre protagonista no ajudaran massa i encallen la trama en excés. No obstant això, el tram final és una autèntica filigrana pel que fa al guió que (benauradament) planteja més dubtes que respostes, alhora que ramifica infinitat de possibles camins (in)satisfactoris, però que permet que la pel·lícula segueixi després de sortir de la sala, objectiu del director que va reconèixer a la roda de premsa. Tot i això, en l’àmbit personal, Vigalondono no aconsegueix mai que els seus productes siguin rodons, i per molt que el plantejament sigui interessant i el final emocionant, un acaba amb la sensació que la pel·lícula podria haver donat molt més de si.
A part de la referència òbvia a Inception, es fa una referència totalment explícita a Rebuild of Evangelion, quan és citada per la Daniela dins d’un dels somnis. Amb això queda palès que les múltiples realitats (atenció, de nou, al tram final), la incapacitat per acceptar els propis sentiments i la impossibilitat de deixar anar són conceptes que apareixen de forma totalment deliberada a Daniela Forever.
No puc deixar d’esmentar que les dues realitats del film són visualment i notablement diferenciables. Primer, pel format (16:9 i quasi 1:1) dels somnis, però després per la qualitat d’imatge: molt empobrida per a la realitat, amb falta de definició i, fins i tot problemes de tracking; i en canvi, en alta definició i acolorida pels somnis (una mica com succeeix a La Novia Cadàver de Tim Burton). La resposta a com van arribar a aquest ambiciós format és fascinant. La van explicar a la roda de premsa: les seqüències de la realitat les van rodar en autèntica cinta magnètica Betacam, amb la qual cosa la qualitat de la imatge i dels colors, així com el format, són “el que hi havia”, i s’aconsegueix un efecte brutal. I a la pregunta de com van aconseguir que la productora acceptés tan rocambolesca decisió artística, la resposta és hilarant: van aconseguir convèncer-los atacant-los l’ego, dient que no ho tenien clar per què A24 no hi havia fet abans. Pels qui no ho sapigueu, A24 és la productora darrera de films com Ex Machina, The Witch, El Faro, Hereditary, A Ghost Story o Midsommar, entre moltíssimes altres.
