Després de guanyar el Festival de Sitges de l’any 2020 amb El Hoyo, l’expectació per veure la nova pel·lícula de Galder Gaztelu-Urrutia era màxima. I és que si la crítica social a la manca total de solidaritat d’una societat individualista com la nostra era el motor d’El Hoyo, els ecos d’una Covid-19 i el profund classisme en què vivim és el que es respira a Rich Flu, una mena de reinvenció de Los Pájaros de Hitchcock en què el món es gira contra la humanitat infectant-la i matant-la per estricte ordre de riquesa material. Quan s’entengui el motiu de contagi, i no se sàpiga quan “es deixa de ser ric”, es viurà un caos total digne del clàssic cinema de catàstrofes mentre veurem multimilionaris rebentant-se les fortunes i intentant vendre’s els actius (sense que ningú vulgui comprar res, és clar), tot amanit amb revoltes que suggereixen la guillotina per acabar amb tots els rics i, de passada, amb tots els problemes del món.
L’escalada de Gaztelu-Urrutia aquí ha estat màxima, ja que ha passat d’un film distòpic futurista en una sola localització i repartiment nacional, a una superproducció internacional rodada en anglès i amb desenes d’exteriors i efectes especials. Però és una sort que, tot i poder comptar amb molts més recursos, l’essència del seu cinema continuï intacta, sobretot en la seva segona meitat, quan abandona el cinema de catàstrofes i es converteix en un èxode a la inversa, és a dir, amb el primer món fugint cap al tercer món, amb tot l’humor negre i el sarcasme que això comporta. No és que sigui una comèdia, ans al contrari, però la crítica per contrastos és tan evident que la línia que separa la tragèdia de la sàtira és fina i difusa en alguns moments, cosa que, personalment, trobo magnífica.
A la roda de premsa, Gaztelu-Urrutia va afirmar-ho explicant que precisament la segona meitat del film era allò que volien explicar i de què volien parlar: què passaria quan els que sempre surten airosos de qualsevol crisi (econòmica o sanitària) pel sol fet de tenir diners i viure aïllats dels plebeus fossin els únics damnificats; i què passaria si rebessin el tracte que ells mateixos dispensen als que consideren inferiors (l’escena del campament de refugiats on s’adonen que el “privilegi blanc” ja no existeix és sublim). D’aquí que la primera part del film sigui espectacular: sorollosa, amb tothom cridant i parlant i totalment desconnectats els uns dels altres, corrent com pollastres sense cap. La segona meitat, en canvi, és absolutament antagònica: molt més calmada i amb a penes diàlegs (de fet, a la darrera mitja hora no es diu ni una sola paraula).
Això sí, sembla ser que Rich Flu no ha calat tan fons com El Hoyo. No us enganyaré si dic que soc un dels pocs als qui els va entusiasmar la pel·lícula. La sensació general, a tenor del que es va debatre entre altres companys de premsa del festival, és que la pel·lícula comença d’una forma brutal però perd força a la seva segona meitat, quan abandona el caos i es torna quasi una mena de documental intimista, amb un final totalment anodí i, fins i tot, una moralina “facilona”, si se’m permet el barbarisme. Alguns fins i tot comentaven que és molt difícil empatitzar amb la protagonista, una noia que al començament del film està en el seu moment més dolç professionalment parlant, en un clar èxit i ascens, trepitjant i sacrificant qui calgui i allò que calgui ja des de la primera escena.
No crec que el que diguin sigui desencertat, però sí que crec que és el que la pel·lícula, en un moviment molt arriscat, ha volgut fer amb tota intencionalitat. La nostra protagonista és el que es pot dir una “nova rica”, precisament el punt mig ideal per a un film que traça una línia molt clara entre els rics (els dolents, “ells”) i els pobres (els bons, “nosaltres”). I és molt més fàcil empatitzar amb els bons, sobretot quan els dolents surten malparats. És més fàcil, doncs, empatitzar amb el seu exmarit escriptor amb uns valors més familiars, la filla adolescent que tenen en comú i que odia els rics, o amb la seva mare, més aviat hippie. Però la Laura, la nostra protagonista, no deixa de ser una mena de model social més que envejat per moltíssima part de la societat actual. Tothom voldria abandonar el patiment per arribar a final de mes, i és innegable que estem tots empesos per un individualisme exacerbat que ens inculquen a tots des de petits. No vols ser ric; senzillament vols ser menys pobre més que els del teu voltant.
No és que Rich Flu ens enfronti amb nosaltres mateixos, però sí que els dolents de la pel·lícula no ho són pas per odiats, sinó per envejats. I això costa de pair: la nostra protagonista està dins d’aquest grup, de manera que és impossible empatitzar amb ella, però alhora saps que ser dels bons no serveix per a massa res al món actual. I com oblidar la moralina “facilona” que esmentava abans (i que no diré per no fer espòiler de la darrera escena). Sí, és “facilona”. I molt. Però és que nosaltres som “facilons”, i que ens mostrin davant dels nassos que no som tan guais com idealment pensem que som, i d’una forma tan simple i infantil, fot. I ho trobo genial. Potser manca sentit d’autocrítica, però jo vaig gaudir moltíssim autocriticant-me com a individu i com a societat.
